Joan Vinyoli

Hem parlat poc de Joan Vinyoli a classe. Encara que acabarà sent inevitable, no voldria que us empatxéssiu de noms massa aviat. Almenys, no voldria que tinguéssiu la sensació que parlem de persones sense cara o sense obra.
Joan Vinyoli ha estat un dels poetes més llegits i admirats dels últims anys. La seva influència és encara molt important entre poetes i músics. La seva poesia, amb el jo com a preocupació principal, no és deutora del seu temps, resulta més intemporal que la d'altres dels seus coetanis. La forma és sempre elaborada, fina. Us agradarà.
Aquí teniu una mostra de poemes d'aquells per apuntar-se a l'agenda o a la carpeta. Intenteu entendre'ls i, si no, pregunteu. Mireu-vos-en el vocabulari.

PER MOLT QUE ENS ABRACEM
Per molt que ens abracem i que ens omplim la boca
de boca i que ens mesclem els cossos,
mai no som un. Cada vegada
l'assaig de no gastar massa paraules,
que és el que més traeix.
Val més el gust de les petites coses
velades, que revelen.
Un dia clar de somnis i de foc
ens torna al lloc on vàrem començar.

TEMPS
Torna'm, ah, torna'm als anys
de la noiesa,
..........................amb els amics
a la riera, amb els passeigs
i les pistes de tenis
......................................i el ping-pong.
.................................................................No. No.
Torna'm a la furiosa
passió que de mi va fer un altre.
Ja no seré mai més el noi
que feia jocs.
...........................I me n'alegro.

Vares venir fins on jo dormia
i em vas despertar,
i em vas convidar a tenir set,
una gran set per a la qual
et vas fer copa on jo la pogués beure.
(del Llibre d'Amic)

EL BANY
A l'aigua ens abracem: té el pubis
escarolat, la gropa sumptuosa,
que en jo tocar-la es fa més plena encara.
M'hi encavalco.
...............................Fuig.
.........................................Entrecuixem. L'agafo
pels flancs, amb besos l'asfixio.
.........................................................Fuig
un altre cop, però ja llangorosa,
flonja i ardent.
..............................Així que surt del bany,
regalimosa, les agulles d'aigua
que li queden pel cos evaporant-se
són crits d'amor.
..................................Aleshores parlem
amb ajut de metàfores. Com dir si no
l'excés d'aire calent que abrusa el pit,
el segament de cames i genolls,
el cor que se'm desboca quan la miro
dreta o jaient.
.............................T'adoro
fins l'esquelet.

COR PODRIT
Algú va enamorar-se del que jo tenia
i va ser correspost.
......................................Ella va dir-m'ho,
baixos els ulls, les pulcres mans posades
musicalment sobre la falda,
.....................................................i jo vaig estimbar-me
en els barrancs de mi mateix, acorralada bèstia
sense recurs.
Aranyes del turment, pops llefiscosos,
negres tintes que encenen
ira impotent, enveja
mortal.
...................Tot res: parauleria.

UN QUIET VIATGE
Pugem ara a la barca
varada ran de les onades negres,
tan dolçament quietes que no en sents ni el clapoteig;
fem-nos en mar enllà dels esculls i el banc de sorra
fins a arribar al cor de la nit. Que lluny
les casetes del poble redossat
a la muntanya, que remot el dia!
Entre tu i jo hi ha un invisible tel
tan fi que una alenada el desfaria,
un simple buf.
Però nosaltres ens volem així,
més de la nit, sense parlar, més de la nit.

CANÇÓ D’AMOR
Com he de retenir jo la meva ànima per tal
que no toqui la teva? Com he d’alçar-la i dur-la
per sobre teu vers altres coses?
Ben, ai, de grat, voldria en qualsevol objecte
perdut en la foscúria arrecerar-la,
en algun lloc estrany, quiet, que no continués
vibrant quan vibren les fondàries teves.
Però tot el que ens toca a tu i a mi
ens ajunta talment un cop d’arquet
que una veu sola treu de dues cordes.
Sobre quin instrument estem tensats?
I quin violinista ens té a la mà?
Oh cançó dolça!
....(versió d'un poema de Rainer Maria Rilke)

PERDENT LA VISTA
Seia a l'hora del te tal com els altres.
Em va semblar primer com si agafés
la tassa un poc d'altra manera que la resta.
Va somriure un moment: gairebé feia mal.
I quan per fi s'alçaren i es van posar a parlar
i lentament anaven a l'atzar
de cambra en cambra tot rient
i conversant, jo la vaig veure que els seguia
submisa com algú que igual haurà
de posar-se a cantar davant de molta gent;
sobre els seus ulls serens que resplendien
hi havia llum de fora com sobre un estany.
Seguia a poc a poc, necessitava temps
com si calgués encar vèncer un obstacle
i, amb tot, com si després d'haver-lo superat
no hagués de caminar ja mai, sinó envolar-se.
....(versió d'un poema de Rainer Maria Rilke)