El metro anava ple. Jo m ‘agafava
al barrot niquelat vora la porta.
Tenia el braç tibat, i tolerava
aquell pes tebi, persistent, a l’avantbraç.
Quedàvem poca gent quan vaig girar-me.
Era molt jove. Lletja i pobra, descarnada,
com una prima cabra mogrebina
que premia amb el front, tancant els ulls,
abalançada per tota carència,
un braç encara de ningú, lliure i promiscu,
i no veia que ja algú es reprenia
i s’isolava al seu davant. Jo, massa jove
també, no havia après a reconèixer-me
en l’acceptació més que en la tria.
Vaig abandonar el braç, que no fos meu,
i no els vaig mirar més, anguniat
fins a l’estació, i el súbit trenc
d’una corda del cello, la més baixa.
Comentari Sara Marcello:
ResponEliminaAquest poema presenta una situació quotidiana en la que moltíssima gent s'hi troba diàriament, en aquest cas, és un jove que puja al metro, el qual estava completament ple.
Explica detalladament la posició i les sensacions que té al estar dret, te contacte amb molta gent alhora (és normal) però després just s’adona que tota la magnitud de gent ha desaparegut (ha baixat del metro), i ara posa l’atenció a una pobre noia que premia el front contra el seu braç, aquesta noia és jove i desmillorada, al adonar-se del contacte que tenen, ell treu el braç, si hagués continuat el metro ple, no l’hagués apartat.
Pot semblar que és un repel·lent per haver tret el braç tan ràpid al veure que el contacte físic el tenia amb una noia no gaire agraciada, però ell no te la culpa d’haver-ho fet, perquè també és massa jove. No es torna a mirar a la noia. Sent angunia.
Escriu aquest poema recordant una escena on aquell jove no va tenir tacte, i va ser poc solidari (amb la pobre noia que només s’arrepenjava a ell) , la manera d’excusar-se amb la seva actitud “poc honrada” és que era massa jove, i no era conscient de que no es pot jutjar a la gent per l’aparença física. Tot i que la jove fos molt prima, lletja i pobre, li podria haver donat una “Amistat pel braç”.
Estic molt impressionat! Gairebé no puc afegir res més. Potser no acabo de veure clar el que fa ell amb el braç i no insisteixes prou en els sentiments del noi.
EliminaEl autor ens explica en aquest poema com es troba en la situació d'estar dins d'un tren completament ple, també com està col·locat i les senscions que té i com nota que li tiba el braç un pes, a això no li dona importància fins que es gira i es dona conta de que al tren ja hi quedava poca gent i que el pes tebi que habia notat durant el cami era una noia jove lletja i pobre que se li arrepenjava al braç, en aquell moment es fastigueja i treu el braç d'on el tenia col·locat i se'n va sense mirar enrrera. D'alguna forma diu que es penedeix d'aquell acte tan groller que va cometre i posa com excusa que ell encara era jove i que encara no havia après a acceptar a la gent per com és personalment i no nomes jutjar-la per l'aspecte físic.
ResponEliminaEspectacular també, molt bé. Potser parles una mica més dels sentiments d'ell. Però... què passa amb el braç?
EliminaEl que l'autor vol expressar en aquest poema es que quan es troba entre una multitud de persones no li dona importància al contacte físic amb aquestes, però, al moment que el contacte no és amb moltes persones comença a donar-li importància.
ResponEliminaQuan va al metro i se n'adona que la pobre noia esta recolzada al seu braç l'aparta ràpidament perquè li està produint unes sensacions o sentiments que segons ell no volia tenir per ser jove.
Segur que l'aparta?
EliminaAparta/retira el braç.
EliminaEl que explica en aquest poema es, que la persona a qui s'està referint el poema esta en un tren on està ple, en aquell moment, ell no li dona importància a total la gent que l'està tocant, però quan veu que no hi ha ningú , només una noia que esta recolzada al seu braç, llavors si que lo dona importància al contacte físic, per això la mou per tal que no es toquin, pot se que la persona que aparta a la persona ho hagi fet per el aspecte físic de la persona o be per que els sentiments, que li provocava que estigues recolzada al seu braç quan no hi havia ningú al tren, no el deixessin estar còmode en el tren.
ResponEliminaMou la noia?
EliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaEn aquest poema hi podem veure una situació en la que estic segura que la majoria de nosaltres ens hi hem trobat més d'una vegada, i no la puc descriure com a gaire còmode. Ens explica un jove en primera persona la seva situació en el metro, un entorn normal i que potser per a ell sigui ja una rutina, i com se sent quan aquesta ( la rutina) es trenca de sobte. El noi estava agafat al barrot del metro molt aprop de la porta i sentia aquella sensació que es te quan s'està massa estona amb el braç estirat; ell ho descriu com un pes tebi i persistent. Tebi perquè notem cremor recorrent-nos concretament, l'avantbraç. Aleshores, de cop i volta el xicot se n'adona que el metro ha passat d'estar farcit de gent, a estar desocupat de cop. Tot i això encara hi quedava gent quan ell es va girar, i va veure una noia que ens la descriu com una xicota lletja, pobra, prima i amb els ulls tancats. Aquesta, segurament cansada i ausent, observa el braç del noi subjectan-se al barrot. La noia veu un braç lliure al qual ningu hi esta arrepenjat o lligat, i sense cap mena d'intenció segons la meva interpretació, hi deixa prémer el seu front en contra de l'extremitat. Ell, el xicot, com home jove igual que la noia, era encara una mica egoísta i aspirava encara a poder triar ell amb quin tipus de noia volia estar, i no acceptar noies que, potser no eren del seu agrad, però de segur que amagaven moltes coses excel·lents a les quals ell rebutjava. Remarco altre vegada que, la noia, no buscava més intencions que la de trobar algun lloc on poders-hi arrepenjar. Aleshores ell, anguniat segons ens descriu, va retirar el braç, deixant la pobre xicota sense "barrot". Ell incòmode per la situació, decideix no mirar-le més i espera impacient la seva parada.
ResponEliminaSegurament el noi se sentiria malament després de tot, però en aquesta edat, quan encara un se sent jove, els impulsos s'apoderen dels cosos, i això és el que li va passa
El que descrius crec que no s'ajusta gens al poema. Però el que dius al final, sí.
EliminaBé, doncs aquest poema descriu la situació d'un home jove, el qual està engoixat, ja que es situa a dins un metro, carregat de gent i el pobre no té espai de res i ell s'agafa al barrot que hi ha en el metro. Al cap d'una estona aquell braç se li adorm i se'l sent un pes tebi, que correspon a estar adormit degut a que ha estat bastanta estona arrepenjat en aquell barrot. De sobte, el jove se'n adona que el metro s'ha quedat més o menys buit i ja no hi queda gairebé ningú. Veu una noia jove com ell, però es lletja i no del seu gust, aquesta jove s'hi apropa. Està cansada i deixa anar el seu cap sobre el braç de pes tebi, ja que està cansada i se li tanquen els ulls per si sols. La reacció del noi és amb un acte reflex, treu el braç d'on estava arrepenjada la noia, no la va ni mirar i va marxar fins que va arribar la seva estació, anguniat. Ell, se'n penedeix del que ha fet, ja que pot haver perdut una amistat per culpa d'aquella acció involuntària.
ResponEliminaCrec que dius exactament el mateix que el comentari anterior. Per tant, la mateixa resposta que hi he fet et serà útil.
EliminaAquest poema de Gabriel Ferrater tracta d'una situació on tothom ens hem pogut trobar alguna vegada. Avui dia es normal anar en el transport públic i estar tan apretat com una sardina dins d'una llauna. I el nostre protagonista es troba en una situació semblant.
ResponEliminaEl jove es al tren, estava amb el braç arrepenjat a un barrot i amb el tren ple de gent.Ell notava un pes tebi al seu avantbraç però no li dona importancia fins que el tren es buida una mica i s'ha n'adona que aquell pes era d'una noia jove, poc agraciada y desagradable, que s'havia recolçat al seu braç amb els ulls tancats degut a que estava molt cansada. El noi no va dubtar ni un segon en treure el braç d'on el tenia i separar-se d'aquella jove sense culpa. Va sentir una angunia molt gran, per aquell fet tan grosser, però ell s'excusava dient que encara era molt jove i que no havia après a respectar a la gent com calia. Aquell sentiment d'engoixa el va tenir fins que es va baixar del tren i va sortir de l'estació.
Pot ser si el jove no hagués retirat el braç, qui sap si haguessin tingut una "amistat de braç".
Molt bé! I molt ben escrit! De crac! Només una qüestió: treu el braç?
EliminaAQUEST POEMA QUEDA BLOQUEJAT PER AL 1r A.
Aquest poema descriu una situació que es dóna sovint al transport públic, sobretot al metro. El jo poètic explica que el metro anava ple, i que ell s'agafava al barrot de la porta. Diu que va notar un pas lleuger però insistent a l'avantbraç durant en el trajecte, però que no li va donar més importància fins que el tren s'havia buidat una mica. Llavors al girar-se va veure que el pes que notava era el d'una noia prima, lletja i pobra que recolzava el front al seu braç perquè estava cansada (tenia els ulls tancats). En aquell moment el noi va treure el braç, però quan escriu el poema diu que aquell braç "no era seu", ja que la seva personalitat veritable no era cruel, com ho era aquest acte. Al contrari, diu que era a causa de la seva joventut que li va fer això a la pobra noia, per impuls (al veure el seu aspecte desganat). A més a més l'angúnia que va sentir just després també ho demostra: ell no era així per natura, sinó que encara estava aprenent a acceptar a la gent com era, i no triar i jutjar per l'aspecte físic.
ResponEliminaBé, tot i que més o menys to havia estat dit ja. I encara queda el misteri del braç. Què li passa al braç?
EliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina