Llengua catalana i literatura: Absurd i existencialisme

Com farem altres vegades, anem a veure com neixen les idees, com passen a l'art i com acaben afectant la societat.
Ens hem acostat a un parell de conceptes molt importants per a la literatura europea del segle XX i, encara que sigui per sobre, en donarem unes pinzellades. La noció d'absurd és antiga en la cultura europea, en totes segurament. Amb el permís dels crítics, podríem prendre'n com a mostra aquesta pintura del començament del segle XVI.

El pintor, l'holandès Hieronymus Bosch, reflectia, en uns temps crítics, una sensació de desesper. La tendència a distorsionar la realitat és innata en les persones, però aflora amb força quan la realitat, l'entorn, ens sembla insegur, inestable. Ja en l'antigor, trobem mostres d'aquesta tendència en les actituds populars o en l'escepticisme d'alguns pensadors (res no es pot considerar bo o dolent del tot).
El darrer tram del segle XIX, el moment on es gesta la nostra Europa moderna, el nostre antecedent immediat, és un moment realment interessant. Per una banda, trobem entronitzats el progrés i el cientifisme, la sensació que l'ésser humà ho pot tot i tot ho aconseguirà. No els faltaven motius per creure-ho així. Hi havia pensadors que afirmaven que l'evolució de la ment humana, que els canvis en la humanitat, portarien a un regnat de la bondat. Creien que havia canviat més en cent anys que en els dos mil anteriors. El filòsof August Comte ja havia anunciat que s'arribava al darrer i més elevat estadi de la història de la humanitat.
Però, d'altra banda, la consciència que el món de l'esperit estava reculant, que allò en què sempre s'havia cregut estava desapareixent o, com a mínim, no servia per explicar de manera certa el món, va incrementar la sensació de desconcert davant de la realitat (una sensació que s'incrementaria enormement a partir de la Primera Guerra Mundial). I aquest desconcert va portar, curiosament, a un ressorgiment de l'espiritualitat un pèl exagerat, un pèl sense nord. Com va dir Nietzsche, "la física és només una interpretació del món, no una explicació". La ciència era una eina, no la veritat. Diversos pensadors del moment creien en un coneixement més intuïtiu i refusaven una visió mecànica de la realitat.
Una novel·la en què aquesta dualitat queda molt ben reflectida és La muntanya màgica, de Thomas Mann (1924), En ella, un pensador italià ateu i progressista (però dèbil i malalt en realitat) creu en el progrés com la força que unirà la humanitat per sobre de les fronteres. A ell, s'enfronta un filòsof i teòleg que coneix a fons la història del pensament i en dóna una visió fosca. Les seves idees acaben portant-lo a utilitzar la violència... cap a ell mateix. La novel·la ve a ser una faula del món que va desaparèixer amb la Primera Guerra Mundial.
Pel que fa a la literatura i a l'art en general, els dos conceptes que donen títol a aquest article, van prenent cos a finals del XIX.
Trio (de tots els possibles) un origen divertit per a les primeres manifestacions de la literatura de l'absurd: els cabarets alemanys (de fet, al llarg del s. XX, és al teatre on trobem les més punyents manifestacions d'aquest absurd literari, inadaptat a la realitat), encara que segurament la idea moderna de l'absurd provingui de Rússia.

Heus aquí un monòleg de Karl Valentin, actor i escriptor de l'època (el Charles Chaplin alemany):

Ara que parlem de la peixera... Jo abans vivia -no vull dir que ara no sigui viu-... vivia al carrer del Correu, o més ben dit, no al carrer del Correu, cosa que seria una bestiesa: al carrer del Correu no s'hi pot viure perquè hi passa el tramvia cada dos per tres. Jo vivia a les cases del carrer del Correu... és a dir, no en totes les cases, sinó en una, la que queda ficada entremig de les altres, no sé si la coneixen, aquesta casa. Jo hi visc, però no en tota la casa, sinó únicament al primer pis, que és sota el segon pis i sobre la planta baixa, o sigui entremig, i al segon pis hi puja una escala, que també baixa avall, bé, l'escala no puja, som nosaltres els qui pugem per l'escala, però és una manera de dir-ho. I a la sala d'estar, que és on jo dormo, perquè tinc una sala d'estar on dormo i un dormitori on m'estic... a la sala d'estar hi tinc, pel meu gust personal, una peixera. La tinc posada així en un racó, que hi encaixa perfectament. També hauria pogut tenir una peixera rodona, però llavors no hauria omplert tot l'angle del racó. La peixera, tota ella, ve a tenir aquesta mida ( ho ensenya ). Diguem que això són les dues parets de vidre -això són les meves mans, ho dic senzillament perquè m'entenguin- i això són dues parets més que hi ha, i a sota hi tenim el fons de la peixera, que aguanta l'aigua, perquè l'aigua no se'n torni a anar cap avall, per sota, quan omplim la peixera per dalt. Si no hi hagués aquest fons, ja podríem tirar per dalt deu, vint o trenta litres d'aigua, que tota s'escorreria avall. Amb una gàbia d'ocells és tota una altra cosa. En una gàbia d'ocells, les parets vénen a ser com les de la peixera, però les de la gàbia no són de vidre sinó de filferro. Naturalment, seria un disbarat molt gros que les de la peixera també fossin de filferro, perquè llavors la peixera no podria aguantar l'aigua, que passaria entremig dels filferros i es vessaria tota. Per això la natura fa les coses ben fetes. I jo, és clar, tinc uns peixos vermells a la peixera i a la gàbia hi tinc un ocell. Però no fa gaire, no sé quina mosca em devia picar, que vaig posar els peixos a la gàbia i el canari a la peixera.

Com és lògic, els peixos, a la gàbia, cada vegada que es volien aguantar a la barra, relliscaven i queien, i el canari s'hauria ofegat a la peixera. Per això vaig tornar a la situació anterior i vaig ficar una altra vegada l'ocell a la gàbia i els peixos a la peixera, tal com ha de ser. Ara, els peixos tornen a nedar feliços i contents a la peixera, primer cap amunt, després cap avall, gairebé cada dia en direccions diferents i fins i tot oposades. Abans d'ahir em va passar una desgràcia molt grossa. Vaig omplir una galleda ben plena, i es veu que n'hi havia massa, i l'aigua va pujar fins aquí dalt ( fa el gest ) per sobre de la peixera, i fins l'endemà no vaig adonar-me que un peix havia saltat per sobre de la vora de la peixera i havia caigut a terra, perquè a l'habitació on hi ha la peixera, també tenim un terra, a sota, i el peix va quedar allí estirat, evidentment després que va parar de caure. I el peix, allà terra, no tenia aigua, perquè, fora de la peixera, a l'habitació no hi tenim més aigua. Llavors la portera de casa va dir: "Aquest peix, aquí a terra se li farà malbé, ja ho veurà. Serà millor que el mati". Perquè no pateixi més, vaig pensar, li donaràs un cop de martell. Però també pot ser que t'equivoquis i et piquis un dit. Potser que li engeguis un tret. Però després vaig pensar: “No l'encertaràs, i encara el faràs patir més”. Així que vaig dir-me: “valdrà més agafar el peix, tirar-lo al riu i que s'ofegui”.

En el fons, la idea no és altra que l'angoixa davant del mort i d'una realitat que no podem comprendre. Per més que els científics ens assegurin que ells sí que la comprenen. Davant d'aquest consciència la vida perd sentit, l'existència esdevé absurda.
Fent una simplificació, podríem dir que la literatura de l'absurd dóna una resposta humorística al problema (no sempre humorística, com ja veurem a classe) i l'existencialisme en reforça l'aspecte angoixant. De les dues tendències, que són cosines germanes, sens dubte la primera és més important (segurament, perquè és més natural i menys intel·lectual).
Igual que les primeres mostres de la literatura de l'absurd, neixen les avantguardes a principis de segle XX. Bon símptoma de desesper i de rebuig de la realitat avant la lettre, perquè tant l'una com les altres, que ja existien, es van activar amb força arran de la Primera Guerra Mundial. Com ja hem explicat, les societat europees no eren conscients del desastre en què s'havien ficat quan van entrar en aquella guerra. La generació europea més ben formada de la història, que creia que la guerra no tornaria a aparèixer mai, va abraçar amb inusitada alegria aquell afany de destrucció.

"La guerra és l'infern" W.T. Sherman (1879).

"Els que la inicien són criminals" S. Sassoon.

"És una vella mentida: Dulce et decorum est, pro patria mori". W. Owen

El poeta Paul Valéry va dir l'any 19 que "Europa ha arribat als límits de la modernitat, que es caracteritza sobretot pel desordre mental" (és a dir, la manca d'un sistema fix de referències per viure i pensar). La guerra va acabar, però "la crisi mental" va continuar, en l'economia, en la literatura, en les arts... Entrem en l'Era de l'angoixa. L'angoixa de l'absurd, de la falta de respostes.
Bé és cert que durant anys les potències europees s'havien armat i havien utilitzat a fons la propaganda per estimular l'odi popular contra els que acabarien sent els enemics als camps de batalla (per exemple, alemanys i francesos es discutien arran dels seus interessos al Marroc; alemanys, austrohongaresos i italians formaven la Triple Aliança, a la qual van respondre el Regne Unit, França i Rússia amb la Triple Entesa). Era una societat ingènua a qui van convèncer de la inevitabilitat de la guerra, que veien com una cosa heroica i romàntica. Fins al 1916 no hi ha un nombre important de veus d'intel·lectuals rebutjant la matança (per exemple, l'any 14 va aparèixer un manifest de 93 intel·lectuals alemanys donant suport a les accions militars del seu país).

Sóc jove, tinc vint anys, encara no sé res de la vida, excepte la desesperació, la mort, la por i la superficialitat escampats sobre un abisme de dolor. Veig com els pobles són contraposats entre si i, en silenci, sense saber-ho, com a ximples, obedientment, innocentment es maten els uns als altres. Veig els cervells més aguts del món inventar les armes i les paraules perquè sigui encara més refinat i perdurable. I veig tots els homes de la meva edat, aquí i allà, al llarg de tot el món contemplar tot això; tots els de la meva generació està experimentant aquestes coses amb mi. Què farien els nostres pares si de sobte ens aixequéssim i ens presentéssim davant seu i els diguéssim com ho veiem? Què esperen de nosaltres si mai arriba un temps en què la guerra ha acabat? A través dels anys la nostra feina ha estat matar, - era la nostra primera vocació a la vida. El nostre coneixement de la vida es limita a la mort. Què passarà després? I què sortirà de nosaltres?

Erich Maria Remarque, Res de nou a l’oest (1929)

Penseu que, durant la guerra, a Zúric, sorgeix l'avantguarda més trencadora i una de les més influents (al marge de la seva curta durada): el Dadà (ja en parlarem!!).
El desconcert i l'angoixa en què la Primera Guerra Mundial va deixar Europa va impulsar la presència de l'absurd en la seva literatura. Un absurd molt més amarg. Si no és cap barbaritat dir que trobem absurd en les novel·les (i les obres teatrals) de James Joyce, és evident que el principal representant d'aquesta manera d'enfrontar-se al món durant el període d'entreguerres és Franz Kafka (de qui parlarem aviat a classe). És ara el moment d'introduir el concepte de realisme màgic: el tractament literari de la realitat quotidiana a través de l'absurd produeix una realitat impossible en les obres literàries, però que ens fa ballar el cap i ens aporta idees (per anar fent?? o per desesperar-se?).
Dins de la narrativa, caldria citar també l'italià Massimo Bontempelli. I en el teatre, l'alemany Bertold Brecht (admirador i col·laborador de Karl Valentin) i l'italià Luigi Pirandello i tot d'autors del teatre de l'absurd que trobarem després de la Segona Guerra Mundial (Samuel Beckett, Eugène Ionesco...).
Aquesta línia literària trobarà en una literatura catalana desesperada per les circumstàncies un seguidor brillant en Pere Calders. I, d'alguna manera, en Quim Monzó.
Però el corrent principal que en deriva és sens dubte el realisme màgic llatinoamericà, de tant d'èxit a nivell mundial. Ara bé, l'obra d'aquest grup d'autors mexicans (Juan Rulfo), argentins (Jorge Luis Borges, Julio Cortázar, potser més fantàstic que màgic), cubans (Alejo Carperntier) o colombians (Gabriel Garcia Márquez), per recordar els que ja hem esmentat, és també fruit de les circumstàncies socials i polítiques dels seus països i, sobretot, sobretot, de l'entorn natural en què vivien.

L'existencialisme estricte, l'hauríem de trobar després de la Segona Guerra Mundial a França. Però la seva influència arreu és enorme (per tant, en el nostre món, també). Podem simplificar dient que, conscients de la falta de "més enllà", els existencialistes ens fan sentir totalment lliures com a éssers, totalment sols, doncs, i totalment responsables dels nostres valors, les nostres tries, dels nostres actes. Els vostres pares han crescut en aquest entorn!

Els seus autors principals: Jean-Paul Sartre, el paradigma de l'autor engagé, la seva parella Simone de Beauvoir, la màxima representant de la literatura i el pensament feministes, i Albert Camus, el que realment podem considerar com a literat.

Parlem de la novel·la de Sartre La nàusea i de la seva relació amb els principis ideològics del comunisme soviètic. També de la seva segona joventut arran de la revolució de maig del 68.
"...el món ben nu que se'ns mostrava tot d'un cop, i jo m'ofegava d'ira contra aquest gran absurd. Ni tan sols podia preguntar d'on havia sortit, tot això, ni com era possible que existís un món en comptes de res." (La nàusea, 1938)

D'alguna manera, podem dir que l'existencialisme ve a ser un nihilisme: no es creu en res (nihil en llatí). Ja que estem repassant citacions i frases per reflexionar, aquí teniu aquesta, de l'escriptor espanyol Miguel de Unamuno:
"Si la consciència [...] no és més que una guspira de llum entre dues foscors eternes, llavors no hi ha res tan execrable com l'existència" Del sentimiento trágico de la vida (1912).
Simone de Beauvoir va ser una escriptora atípica, un referent per a totes les societats occidentals.
Albert Camus ("l'oranès de Saint-Germain" del poema In memoriam de Gabriel Ferrater), que no va estar mai vinculart al comunisme i sí a la resistència anti-nazi ( a la qual després es va afegir Sartre), fou autor de novel·les on l'angoixa d'existir o les diferents actituds davant la vida queden reflectides, com ja vam comentar (per exemple, a la famosa L'estranyi La pesta). Curiosament, degut a la seva obra El mite de Sísif, Camus, el malaguanyat escriptor prematurament desaparegut, va donar origen literari a l'ús de l'absurd en la literatura europea del segle XX. També curiosament, Camus estudià la literatura de Franz Kafka.
Cites d'El mite de Sísif (1942):
"En un univers mancat de sobte d'il·lusions i de llum [Sísif era cec], l'home se sent estrany".
"Aquesta estranyesa del món és l'absurd".
"Els déus [...] havien pensat no sense motiu que no hi ha càstig més terrible que la feina inútil i sense esperança".

Per acabar, aquí va un especial sobre el maig de 1968, a París.
Eslògans: