Berenice... Demaneu aquí el significat de les paraules corresponents a la lectura d'aquesta narració i també les consultes sobre el que s'hi explica. Alerta! Es tracta, en la traducció de Carles Riba, d'un text molt exigent!
[per als impacients, un diccionari]
Com farem altres vegades, anem a veure com neixen les idees, com passen a l'art i com acaben afectant la societat.
Ens
hem acostat a un parell de conceptes molt importants per a la
literatura europea del segle XX i, encara que sigui per sobre, en
donarem unes pinzellades. La noció d'absurd és antiga en la cultura
europea, en totes segurament. Amb el permís dels crítics, podríem
prendre'n com a mostra aquesta pintura del començament del segle XVI.
El
pintor, l'holandès Hieronymus Bosch, reflectia, en uns temps crítics,
una sensació de desesper. La tendència a distorsionar la realitat és
innata en les persones, però aflora amb força quan la realitat,
l'entorn, ens sembla insegur, inestable. Ja en l'antigor, trobem mostres d'aquesta tendència en les actituds populars o en l'escepticisme d'alguns pensadors (res no es pot considerar bo o dolent del tot).
El
darrer tram del segle XIX, el moment on es gesta la nostra Europa
moderna, el nostre antecedent immediat, és un moment realment
interessant. Per una banda, trobem entronitzats el progrés i el
cientifisme, la sensació que l'ésser humà ho pot tot i tot ho
aconseguirà. No els faltaven motius per creure-ho així. Hi havia
pensadors que afirmaven que l'evolució de la ment humana, que els canvis
en la humanitat, portarien a un regnat de la bondat. Creien que havia canviat més en cent anys que en els dos mil anteriors. El filòsof August Comte ja havia anunciat que s'arribava al darrer i més elevat estadi de la història de la humanitat.
Però,
d'altra banda, la consciència que el món de l'esperit estava reculant,
que allò en què sempre s'havia cregut estava desapareixent o, com a
mínim, no servia per explicar de manera certa el món, va incrementar la
sensació de desconcert davant de la realitat (una sensació que
s'incrementaria enormement a partir de la Primera Guerra Mundial). I
aquest desconcert va portar, curiosament, a un ressorgiment de
l'espiritualitat un pèl exagerat, un pèl sense nord. Com va dir
Nietzsche, "la física és només una interpretació del món, no una
explicació". La ciència era una eina, no la veritat. Diversos pensadors
del moment creien en un coneixement més intuïtiu i refusaven una visió
mecànica de la realitat. Una novel·la en què aquesta dualitat queda molt ben reflectida és La muntanya màgica,
de Thomas Mann (1924), En ella, un pensador italià ateu i progressista
(però dèbil i malalt en realitat) creu en el progrés com la força que
unirà la humanitat per sobre de les fronteres. A ell, s'enfronta un
filòsof i teòleg que coneix a fons la història del pensament i en dóna
una visió fosca. Les seves idees acaben portant-lo a utilitzar la
violència... cap a ell mateix. La novel·la ve a ser una faula del món que va
desaparèixer amb la Primera Guerra Mundial. Pel
que fa a la literatura i a l'art en general, els dos conceptes que
donen títol a aquest article, van prenent cos a finals del XIX.
Trio (de tots els possibles) un origen divertit per a
les primeres manifestacions de la literatura de l'absurd: els cabarets
alemanys (de fet, al llarg del s. XX, és al teatre on trobem les més
punyents manifestacions d'aquest absurd literari, inadaptat a la
realitat), encara que segurament la idea moderna de l'absurd provingui de Rússia. Heus aquí un monòleg de Karl Valentin, actor i escriptor de l'època (el Charles Chaplin alemany):
Ara
que parlem de la peixera... Jo abans vivia -no vull dir que ara no sigui
viu-... vivia al carrer del Correu, o més ben dit, no al carrer del Correu,
cosa que seria una bestiesa: al carrer del Correu no s'hi pot viure perquè hi
passa el tramvia cada dos per tres. Jo vivia a les cases del carrer del
Correu... és a dir, no en totes les cases, sinó en una, la que queda ficada
entremig de les altres, no sé si la coneixen, aquesta casa. Jo hi visc, però no
en tota la casa, sinó únicament al primer pis, que és sota el segon pis i sobre
la planta baixa, o sigui entremig, i al segon pis hi puja una escala, que també
baixa avall, bé, l'escala no puja, som nosaltres els qui pugem per l'escala,
però és una manera de dir-ho. I a la sala d'estar, que és on jo dormo, perquè
tinc una sala d'estar on dormo i un dormitori on m'estic... a la sala d'estar
hi tinc, pel meu gust personal, una peixera. La tinc posada així en un racó,
que hi encaixa perfectament. També hauria pogut tenir una peixera rodona, però
llavors no hauria omplert tot l'angle del racó. La peixera, tota ella, ve a
tenir aquesta mida ( ho ensenya ). Diguem que això són les dues parets de vidre
-això són les meves mans, ho dic senzillament perquè m'entenguin- i això són
dues parets més que hi ha, i a sota hi tenim el fons de la peixera, que aguanta
l'aigua, perquè l'aigua no se'n torni a anar cap avall, per sota, quan omplim
la peixera per dalt. Si no hi hagués aquest fons, ja podríem tirar per dalt
deu, vint o trenta litres d'aigua, que tota s'escorreria avall. Amb una gàbia
d'ocells és tota una altra cosa. En una gàbia d'ocells, les parets vénen a ser
com les de la peixera, però les de la gàbia no són de vidre sinó de filferro.
Naturalment, seria un disbarat molt gros que les de la peixera també fossin de
filferro, perquè llavors la peixera no podria aguantar l'aigua, que passaria
entremig dels filferros i es vessaria tota. Per això la natura fa les coses ben
fetes. I jo, és clar, tinc uns peixos vermells a la peixera i a la gàbia hi
tinc un ocell. Però no fa gaire, no sé quina mosca em devia picar, que vaig
posar els peixos a la gàbia i el canari a la peixera.
Com
és lògic, els peixos, a la gàbia, cada vegada que es volien aguantar a la
barra, relliscaven i queien, i el canari s'hauria ofegat a la peixera. Per això
vaig tornar a la situació anterior i vaig ficar una altra vegada l'ocell a la
gàbia i els peixos a la peixera, tal com ha de ser. Ara, els peixos tornen a
nedar feliços i contents a la peixera, primer cap amunt, després cap avall,
gairebé cada dia en direccions diferents i fins i tot oposades. Abans d'ahir em
va passar una desgràcia molt grossa. Vaig omplir una galleda ben plena, i es
veu que n'hi havia massa, i l'aigua va pujar fins aquí dalt ( fa el gest ) per
sobre de la peixera, i fins l'endemà no vaig adonar-me que un peix havia saltat
per sobre de la vora de la peixera i havia caigut a terra, perquè a l'habitació
on hi ha la peixera, també tenim un terra, a sota, i el peix va quedar allí
estirat, evidentment després que va parar de caure. I el peix, allà terra, no
tenia aigua, perquè, fora de la peixera, a l'habitació no hi tenim més aigua.
Llavors la portera de casa va dir: "Aquest peix, aquí a terra se li
farà malbé, ja ho veurà. Serà millor que el mati". Perquè no pateixi més,
vaig pensar, li donaràs un cop de martell. Però també pot ser que t'equivoquis
i et piquis un dit. Potser que li engeguis un tret. Però després vaig pensar:
“No l'encertaràs, i encara el faràs patir més”. Així que vaig dir-me: “valdrà
més agafar el peix, tirar-lo al riu i que s'ofegui”.
En
el fons, la idea no és altra que l'angoixa davant del mort i d'una
realitat que no podem comprendre. Per més que els científics ens
assegurin que ells sí que la comprenen. Davant d'aquest consciència la
vida perd sentit, l'existència esdevé absurda.
Fent una
simplificació, podríem dir que la literatura de l'absurd dóna una
resposta humorística al problema (no sempre humorística, com ja veurem a
classe) i l'existencialisme en reforça l'aspecte angoixant. De les dues
tendències, que són cosines germanes, sens dubte la primera és més
important (segurament, perquè és més natural i menys intel·lectual).
Igual
que les primeres mostres de la literatura de l'absurd, neixen les
avantguardes a principis de segle XX. Bon símptoma de desesper i de
rebuig de la realitat avant la lettre, perquè tant l'una com
les altres, que ja existien, es van activar amb força arran de la
Primera Guerra Mundial. Com ja hem explicat, les societat europees no
eren conscients del desastre en què s'havien ficat quan van entrar en
aquella guerra. La generació europea més ben formada de la història, que
creia que la guerra no tornaria a aparèixer mai, va abraçar amb
inusitada alegria aquell afany de destrucció.
"La guerra és l'infern" W.T. Sherman (1879).
"Els que la inicien són criminals" S. Sassoon.
"És una vella mentida: Dulce et decorum est, pro patria mori". W. Owen
El
poeta Paul Valéry va dir l'any 19 que "Europa ha arribat als límits de
la modernitat, que es caracteritza sobretot pel desordre mental" (és a
dir, la manca d'un sistema fix de referències per viure i pensar). La
guerra va acabar, però "la crisi mental" va continuar, en l'economia, en
la literatura, en les arts... Entrem en l'Era de l'angoixa. L'angoixa de l'absurd, de la falta de respostes. Bé
és cert que durant anys les potències europees s'havien armat i havien
utilitzat a fons la propaganda per estimular l'odi popular contra els
que acabarien sent els enemics als camps de batalla (per
exemple, alemanys i francesos es discutien arran dels seus interessos
al Marroc; alemanys, austrohongaresos i italians formaven la Triple
Aliança, a la qual van respondre el Regne Unit, França i Rússia amb la
Triple Entesa). Era una societat ingènua a qui van convèncer de la
inevitabilitat de la guerra, que veien com una cosa heroica i romàntica. Fins al 1916 no hi ha un nombre important de veus d'intel·lectuals rebutjant la matança (per exemple, l'any 14 va aparèixer un manifest de 93 intel·lectuals alemanys donant suport a les accions militars del seu país).
Sóc jove, tinc vint anys, encara no sé res de la vida, excepte la desesperació, la mort, la por i la superficialitat escampats sobre un abisme de dolor. Veig com els pobles són contraposats entre si i, en silenci, sense saber-ho, com a ximples, obedientment, innocentment es maten els uns als altres. Veig els cervells més aguts del món inventar les armes i les paraules perquè sigui encara més refinat i perdurable. I veig tots els homes de la meva edat, aquí i allà, al llarg de tot el món contemplar tot això; tots els de la meva generació està experimentant aquestes coses amb mi. Què farien els nostres pares si de sobte ens aixequéssim i ens presentéssim davant seu i els diguéssim com ho veiem? Què esperen de nosaltres si mai arriba un temps en què la guerra ha acabat? A través dels anys la nostra feina ha estat matar, - era la nostra primera vocació a la vida. El nostre coneixement de la vida es limita a la mort. Què passarà després? I què sortirà de nosaltres?
Erich Maria Remarque, Res de nou a l’oest (1929)
Penseu
que, durant la guerra, a Zúric, sorgeix l'avantguarda més trencadora i
una de les més influents (al marge de la seva curta durada): el Dadà (ja
en parlarem!!).
El desconcert i l'angoixa en què la Primera
Guerra Mundial va deixar Europa va impulsar la presència de l'absurd en
la seva literatura. Un absurd molt més amarg. Si no és cap barbaritat
dir que trobem absurd en les novel·les (i les obres teatrals) de James
Joyce, és evident que el principal representant d'aquesta manera
d'enfrontar-se al món durant el període d'entreguerres és Franz Kafka
(de qui parlarem aviat a classe). És ara el
moment d'introduir el concepte de realisme màgic: el tractament literari
de la realitat quotidiana a través de l'absurd produeix una realitat
impossible en les obres literàries, però que ens fa ballar el cap i ens
aporta idees (per anar fent?? o per desesperar-se?). Dins
de la narrativa, caldria citar també l'italià Massimo Bontempelli. I en
el teatre, l'alemany Bertold Brecht (admirador i col·laborador de Karl
Valentin) i l'italià Luigi Pirandello i tot d'autors del teatre de
l'absurd que trobarem després de la Segona Guerra Mundial (Samuel
Beckett, Eugène Ionesco...).
Aquesta
línia literària trobarà en una literatura catalana desesperada per les
circumstàncies un seguidor brillant en Pere Calders. I, d'alguna manera,
en Quim Monzó.
Però el corrent principal que en deriva és sens dubte el realisme màgic llatinoamericà, de tant d'èxit a nivell mundial. Ara
bé, l'obra d'aquest grup d'autors mexicans (Juan Rulfo), argentins
(Jorge Luis Borges, Julio Cortázar, potser més fantàstic que màgic),
cubans (Alejo Carperntier) o colombians (Gabriel Garcia Márquez), per
recordar els que ja hem esmentat, és també fruit de les circumstàncies
socials i polítiques dels seus països i, sobretot, sobretot, de l'entorn
natural en què vivien.
L'existencialisme estricte,
l'hauríem de trobar després de la Segona Guerra Mundial a França. Però
la seva influència arreu és enorme (per tant, en el nostre món, també).
Podem simplificar dient que, conscients de la falta de "més enllà", els
existencialistes ens fan sentir totalment lliures com a éssers,
totalment sols, doncs, i totalment responsables dels nostres valors, les
nostres tries, dels nostres actes. Els vostres pares han crescut en
aquest entorn!
Els seus autors principals: Jean-Paul Sartre, el paradigma de l'autor engagé, la seva parella Simone de Beauvoir, la màxima representant de la literatura i el pensament feministes, i Albert Camus, el que realment podem considerar com a literat.
Parlem de la novel·la de Sartre La nàusea
i de la seva relació amb els principis ideològics del comunisme soviètic. També de
la seva segona joventut arran de la revolució de maig del 68.
"...el
món ben nu que se'ns mostrava tot d'un cop, i jo m'ofegava d'ira contra
aquest gran absurd. Ni tan sols podia preguntar d'on havia sortit, tot
això, ni com era possible que existís un món en comptes de res." (La nàusea, 1938)
D'alguna manera, podem dir que l'existencialisme ve a ser un nihilisme: no es creu en res (nihil
en llatí). Ja que estem repassant citacions i frases per reflexionar,
aquí teniu aquesta, de l'escriptor espanyol Miguel de Unamuno:
"Si
la consciència [...] no és més que una guspira de llum entre dues
foscors eternes, llavors no hi ha res tan execrable com l'existència" Del sentimiento trágico de la vida (1912).
Simone de Beauvoir va ser una escriptora atípica, un referent per a totes les societats occidentals.
Albert Camus ("l'oranès de Saint-Germain" del poema In memoriam
de Gabriel Ferrater), que no va estar mai vinculart al comunisme i sí a
la resistència anti-nazi ( a la qual després es va afegir Sartre), fou
autor de novel·les on l'angoixa d'existir o les diferents actituds
davant la vida queden reflectides, com ja vam comentar (per exemple, a
la famosa L'estranyi La pesta). Curiosament, degut a la seva obra El mite de Sísif,
Camus, el malaguanyat escriptor prematurament desaparegut, va donar
origen literari a l'ús de l'absurd en la literatura europea del segle
XX. També curiosament, Camus estudià la literatura de Franz Kafka. Cites d'El mite de Sísif (1942): "En un univers mancat de sobte d'il·lusions i de llum [Sísif era cec], l'home se sent estrany". "Aquesta estranyesa del món és l'absurd". "Els déus [...] havien pensat no sense motiu que no hi ha càstig més terrible que la feina inútil i sense esperança".
Per acabar, aquí va un especial sobre el maig de 1968, a París.
Eslògans:
No treballeu mai
Final de la universitat
No es reivindicarà res, no es demanarà res. Es prendrà, s'ocuparà
Sigueu realistes, demaneu l'impossible
Es compra la teva felicitat. Roba-la
El despertador sona : Primera humiliació de la jornada !
Imagina: és la guerra i ningú no hi va !
Eleccions, trampa per idiotes
Prohibit prohibir
Sota les llambordes hi ha la platja
La imaginació pren el poder!
L'art és mort: no en consumiu el cadàver
Consumiu més: viureu menys
Algunes fotos (podeu veure-hi el senyor Cohn-Bendit, actualment eurodiputat):
I un vídeo on se'l veu avui al Parlament Europeu parlant del deute grec.
Feliç lectura!! (el que hi ha en verd no és obligatori, sinó ampliació)
Hem parlat poc de Joan Vinyoli a classe. Encara que acabarà sent inevitable, no voldria que us empatxéssiu de noms massa aviat. Almenys, no voldria que tinguéssiu la sensació que parlem de persones sense cara o sense obra.
Joan Vinyoli ha estat un dels poetes més llegits i admirats dels últims anys. La seva influència és encara molt important entre poetes i músics. La seva poesia, amb el jo com a preocupació principal, no és deutora del seu temps, resulta més intemporal que la d'altres dels seus coetanis. La forma és sempre elaborada, fina. Us agradarà.
Aquí teniu una mostra de poemes d'aquells per apuntar-se a l'agenda o a la carpeta. Intenteu entendre'ls i, si no, pregunteu. Mireu-vos-en el vocabulari.
PER MOLT QUE ENS ABRACEM
Per molt que ens abracem i que ens omplim la boca
de boca i que ens mesclem els cossos,
mai no som un. Cada vegada
l'assaig de no gastar massa paraules,
que és el que més traeix.
Val més el gust de les petites coses
velades, que revelen.
Un dia clar de somnis i de foc
ens torna al lloc on vàrem començar.
TEMPS
Torna'm, ah, torna'm als anys
de la noiesa, ..........................amb els amics
a la riera, amb els passeigs
i les pistes de tenis ......................................i el ping-pong. .................................................................No. No.
Torna'm a la furiosa
passió que de mi va fer un altre.
Ja no seré mai més el noi
que feia jocs. ...........................I me n'alegro.
EL BANY
A l'aigua ens abracem: té el pubis
escarolat, la gropa sumptuosa,
que en jo tocar-la es fa més plena encara.
M'hi encavalco. ...............................Fuig. .........................................Entrecuixem. L'agafo
pels flancs, amb besos l'asfixio. .........................................................Fuig
un altre cop, però ja llangorosa,
flonja i ardent. ..............................Així que surt del bany,
regalimosa, les agulles d'aigua
que li queden pel cos evaporant-se
són crits d'amor. ..................................Aleshores parlem
amb ajut de metàfores. Com dir si no
l'excés d'aire calent que abrusa el pit,
el segament de cames i genolls,
el cor que se'm desboca quan la miro
dreta o jaient. .............................T'adoro
fins l'esquelet.
COR PODRIT
Algú va enamorar-se del que jo tenia
i va ser correspost. ......................................Ella va dir-m'ho,
baixos els ulls, les pulcres mans posades
musicalment sobre la falda, .....................................................i jo vaig estimbar-me
en els barrancs de mi mateix, acorralada bèstia
sense recurs.
Aranyes del turment, pops llefiscosos,
negres tintes que encenen
ira impotent, enveja
mortal. ...................Tot res: parauleria.
UN QUIET VIATGE
Pugem ara a la barca
varada ran de les onades negres,
tan dolçament quietes que no en sents ni el clapoteig;
fem-nos en mar enllà dels esculls i el banc de sorra
fins a arribar al cor de la nit. Que lluny
les casetes del poble redossat
a la muntanya, que remot el dia!
Entre tu i jo hi ha un invisible tel
tan fi que una alenada el desfaria,
un simple buf.
Però nosaltres ens volem així,
més de la nit, sense parlar, més de la nit.
CANÇÓ D’AMOR
Com he de retenir jo la meva ànima per tal
que no toqui la teva? Com he d’alçar-la i dur-la
per sobre teu vers altres coses?
Ben, ai, de grat, voldria en qualsevol objecte
perdut en la foscúria arrecerar-la,
en algun lloc estrany, quiet, que no continués
vibrant quan vibren les fondàries teves.
Però tot el que ens toca a tu i a mi
ens ajunta talment un cop d’arquet
que una veu sola treu de dues cordes.
Sobre quin instrument estem tensats?
I quin violinista ens té a la mà?
Oh cançó dolça! ....(versió d'un poema de Rainer Maria Rilke)
PERDENT LA VISTA
Seia a l'hora del te tal com els altres.
Em va semblar primer com si agafés
la tassa un poc d'altra manera que la resta.
Va somriure un moment: gairebé feia mal.
I quan per fi s'alçaren i es van posar a parlar
i lentament anaven a l'atzar
de cambra en cambra tot rient
i conversant, jo la vaig veure que els seguia
submisa com algú que igual haurà
de posar-se a cantar davant de molta gent;
sobre els seus ulls serens que resplendien
hi havia llum de fora com sobre un estany.
Seguia a poc a poc, necessitava temps
com si calgués encar vèncer un obstacle
i, amb tot, com si després d'haver-lo superat
no hagués de caminar ja mai, sinó envolar-se. ....(versió d'un poema de Rainer Maria Rilke)
La intenció d'aquest article és acostar-vos una mica l'obra d'un autor especial per la vigència de la seva influència. Penseu que molts dels autors i activistes culturals actuals tenen com a referència principal la poesia i l'art de Brossa. Hi ha una fundació amb el seu nom i també un espai escènic a Barcelona que el porta.
Us adjunto textos en els links de sota i imatges de poemes visuals i de poemes objecte.
A partir del que veieu en aquests poemes ("de text", "visuals" o "objecte "), deixeu un comentari en aquest article. Trieu-ne un!
Cadenes de Damocles
Fe eclesiàstica
Merda
Nupcial
Roda
Sense atzar
LA PREMSA ESPANYOLA, EN VUIT NOTÍCIES
1. Extraordinario éxito de una emisión de 5.000 millones de pesetas en cédulas de inversión.
2. Sensación y simpatía universales ante el anunciado viaje del Papa.
3. Se ensalza un importante proyecto luso-español para tender un puente sobre el Guadiana.
4. Fracaso ruidoso de un plan agrario de Kruschef.
5. Checoslovaquia: Catastrófica situación en la energía eléctrica.
6. Málaga recibe jubilosa el brazo incorrupto de Santa Teresa.
7. Gratitud del pueblo norteamericano a España.
8. Las juventudes han ofrecido un honroso homenaje al Ejército
EL TEMPS
Aquest vers és el present.
El vers que heu llegit ja és el passat
—ja ha quedat enrera després de la
lectura—.
La resta del poema és el futur,
que existeix fora de la vostra
percepció.
Les paraules
són aquí, tant si les llegiu
com no. I cap poder terrestre
no ho pot modificar.
L’ESGLÉSIA CATÒLICA ESPANYOLA
Puta paparra, carronya on fermenta
La claveguera de la llum del dia,
Apunta el seu coet lluna opulenta
I implora no fallar la punteria.
Teixeix sotanes una aranya lenta.
Com ballen amb les vides per la via
Que va del militar a la serventa!
Despullen amb les ungles pedreria.
Ens fa de mare i de pare, i s'engreixa
De tèrbola tenebra, i no desdenya
De beneir la reixa de la queixa.
Be mossegaire, mal de tots nosaltres,
Aquesta activitat d'ensenyar els altres
Aplica-te-la, porca, a tu mateixa.
La figura de Maria Mercè Marçal ha estat única dins la literatura catalana dels darrers trenta-cinc anys, podem ben dir, ara que en fa disset de la seva mort. Podeu veure'n les dades biogràfiques en aquest link. Però el que vull que veieu de debò són alguns dels poemes que va escriure i que trobareu a sota d'aquest article. L'encàrrec és que els entengueu.
Alerta al vocabulari, n'hi ha de volgudament localista.
Aquí en teniu un, amb una mica d'història. El poema és aquest:
Arbequines de l'amor
Ai, amor, si vols passar
per dessota l'oliver,
que la lluna juga a cuit
sobre l'herba del terrer!
Per dessota l'olivar,
amor, sí que hi passaré,
plenes d'olives i amor,
ai!, les butxaques del vent!
Fulles altes i petons,
pluja dins l'aire enramat,
arbequines de l'amor,
ai quin deix més amargant!
Ai quin deix més amargant
l'amor menut a la dent!
Les mans de seda del vent
em despullen l'olivar!
Sabeu el que són les arbequines? Són unes olives petites i amargants que solen agradar molt com a aperitiu. El nom ve del poble d'Arbeca, a les Garrigues (cal recordar que Maria Mercè Marçal era d'Ivars d'Urgell).
Aquí teniu la cançó que n'ha fet la cantant de Sabadell Mirna. Us la podeu posar de fons per llegir el poema.
La professora Lluïsa Julià ha fet un estudi (que trobareu al final de l'article) al voltant de com Maria Mercè Marçal elaborava els seus poemes. Hi inclou la imatge del primer manuscrit de la idea que porta aquest poema:
Aleshores, de com va començar a elaborar la imatge principal, mecanografiant-la i corregint-la:
Em sembla que ha resultat força interessant per veure com es fa un poema. Us adjunto el document complet de la professora Julià per als qui tinguin curiositat a conèixer el procés.
Núvols amb corc
La cortina crema
vidres, neguit.
Freu de mitjanit.
A fora els cucs
rauen la lluna.
Toquen la una.
Penja d’un arbre
l’amor, escanyada.
El rellotge es para.
*****************************************
Encara que mil molles de melangia ballin
mogudes per fils tristos de pluja sense solc,
amor, ara et convoco, vol clar de voliana:
surt del celler on l'oratge ha reclòs el teu vi.
Que el llevant esbarriï un polsim de revetlla!
Plana damunt els núvols amb les ales del maig!
Acosta la teva ombra amb seguici de cintes,
al cel posa-hi domassos, estrelles als terrats!
I duu-nos en carrossa un sol vell amb copalta
i un doll de serpentines que amanti tot el món.
Cançons de paper fi
Cançons de paper fi
m’omplen la sàrria
i em foraden el fons
de la butxaca.
Mireu quin caramull
de llunes blanques!
Duc llunes i cançons
per arracades.
*****************************************
Company, mosseguem la vida!
Que l’amor ens ragi als llavis:
Farem un pacte de sang
quan lluna plena s’ablami!
Farem un pacte de sang,
una conjura de ràbia
que ens faci estalvis del seny
que ens té la soga filada!
Company, mosseguem la vida
sota la lluna granada.
*****************************************
CORRANDES DE LLUNA
Avui, si venia
la lluna morta,
l’amor cantaria
que truca a la porta.
I si ens arribava
amb gep a Ponent,
l’amor cantaria
en quart creixent.
Si la lluna era
rodona i roja,
l’amor cantaria,
l’amor boja.
Mes ai, si ve blanca,
rodona i blanca,
l’amor cantaria
que la porta tanca.
I si duu la lluna
un gep a Llevant,
l’amor cantaria
l’amor minvant.
Ai, quina ufana de lluna!
Amic, sortim en finestra
entre les dotze i la una !
Lluna, moneda de coure
a l'aire, duu-nos fortuna
entre les dotze i la una!
Com que hem començat el curs parlant de Gabriel Ferrater, us en penjo uns quants poemes perquè els llegiu i comenteu. Feu arribar les vostres impressions o els vostres dubtes. Agrairé les impressions i lluitaré contra els dubtes. També us penjo la presentació de l'autor que apareixia al volum Les dones i els dies de la MOLC que vaig escanejar. Les altres biografies que corren per internet no em semblaven prou bones.
Perquè us sigui més còmode, he penjat els poemes per separat. Mireu de fer almenys un comentari d'almenys un poema fins a les 24.00 del dia 11, com a molt tard. Jo us aniré contestant. Alerta: entre tots hem de treure l'entrellat dels poemes, saber què expliquen!! [Màxim 5 alumnes de cada classe per poema].
Per cert, com que hem llegit a classe Cambra de la tardor, us proposo un vídeo que és un fragment d'una famosa pel·lícula de l'any 59 (època en què es va escriure el poema). Hi apareixen dos joves que es busquen i s'eviten dins d'una cambra de París. Tot i que la pel·lícula se situa al juliol, la llum que entra per la finestra pot fer-nos pensar en la que tenia al cap Gabriel Ferrater.
També us proposo que escolteu Guillermina Motta cantant un poema de Ferrater sobre la primera vegada.
Dos reactors corquen el cel. S’enfilen fins a injectar l’agulla de polsim al cor del vast oblit solar. Arran de terra, el món amaga que també li fuig el seny, i gira amb lenta astúcia imperiosa: tota vertical se’ns decanta, i llisquem cap a les vores del viure que demà ens hi trobarem al mig. Avui diumenge. Els ametllers riuen de veure’s, nus encara, en l’aigua dels rierols que fan les seves ombres precipitades rasa avall. A punt, tot és a punt, i res no té sencera la seva primavera. Tot és més persuasiu així, prim i translúcid. Com que ens ho creiem tot, ens sentim rics. Feliços de gustar tots un sol gust, ens sembla que tastem futur. Partim-nos els dies que vindran per tots nosaltres, com els grillons d’una taronja. Té—
Aleshores, quan jèiem abraçats davant la finestra oberta al pendís d’oliveres (dues llavors nues dins un fruit que l’estiu ha badat violent, i que s’omple d’aire) no teníem records. Érem el record que tenim ara. Érem aquesta imatge. Els ídols de nosaltres, per la submisa fe de després.
Tots els llums de la nit són dins els trossos de gel, que ens repartim i no bevem. Ens ho farà saber. Fins a la fi ho hem de saber: com la van violar, i el corredor del col.legi es tornava un uad de pedres seques, i els voltors explotaven, enlaire, com les gotes de gasolina en els pistons. Hi ha qui sap sofrir més que els altres. Tots voldríem sentir-nos fins i junts, fer-nos un feix de joncs, i arrecerar les blanques mèdules sota frescors de molsa. N’hi ha un que sofreix més, fins que aixeca el gosset i l’hi tira a la cara, i ella es vessa per terra, mollament. Un toll rodó de bava i pietat d’ella mateixa. I no hi podem fer res. Hem d’esperar que algú proposi que ens n’anem.
El metro anava ple. Jo m ‘agafava al barrot niquelat vora la porta. Tenia el braç tibat, i tolerava aquell pes tebi, persistent, a l’avantbraç. Quedàvem poca gent quan vaig girar-me. Era molt jove. Lletja i pobra, descarnada, com una prima cabra mogrebina que premia amb el front, tancant els ulls, abalançada per tota carència, un braç encara de ningú, lliure i promiscu, i no veia que ja algú es reprenia i s’isolava al seu davant. Jo, massa jove també, no havia après a reconèixer-me en l’acceptació més que en la tria. Vaig abandonar el braç, que no fos meu, i no els vaig mirar més, anguniat fins a l’estació, i el súbit trenc d’una corda del cello, la més baixa.
La nit que se me’n va, una altra nit, i l’ala d’un immens avió caigut s’ha interposat entre aquell blau espès i la finestra, i dubto si és un verd tenuíssim o si és plata, freda com la insistent finor del bisturí que esquinça l’úter amb la imposició de l’excessiva vida, o també la llum mateixa, quan clivella la mà del nen que es cansa de fer força per irritar els seus germans, fent veure que els amaga no se sap què de valuós, i va afluixant la presa, i sé que res no en sortirà que no fos ahir en mi desconsoladament, i em fa fred de mirar-me un dia més, pinyol tot salivat, pelat de polpa, fora nit.
Quan baixo de l’acera, un xipolleig flàccid i un tremolor d’aigua inquieta, per bé que un temps brevíssim, em retarda l’instant que el peu se m’assenta a l’asfalt. Veig que encara treballa, que no és ben bé inerta, la fusta de la porta per on se’n van els anys. Ara s’hi ha obert una clivella, i m’entra un fil de llum. Aquests peus d’home, gairebé insensibles dins del seu cuir, han recordat uns peus hàbils i sapients, uns peus de nen feliços d’amarar-se en l’aigua fosca que té per llit un canyon de pissarres negres, on llisquen les soles de cànem xopes i llefiscoses, i els turmells sagnen molt fi, del record de les fulles de canya, ganivets de verdor freda que tallen quan es baixa, tan de pressa com quan es cau, per fugir de la plana de terra i d’homes, el món que retruny de migdia, i apaga la lluor del fred metall d’aurora de les canyes.
