El Modernisme

Per reorientar la informació del llibre, us afegeixo una nova cronologia, que substitueix la del llibre de text, i unes explicacions sobre alguns dels conceptes que hi apareixen. 

Al final, hi ha un miniresum de què cal tenir clar.

::::.

CRONOLOGIA

1868

Revolució Gloriosa a Espanya, que suprimeix la monarquia borbònica; la segueix una etapa democràtica de 6 anys

Segon Congrés de les Societats Obreres de Catalunya; valgui com a exemple de l’associacionisme obrer del segle XIX

1869

Obertura del canal de Suez

1870

Guerra franco-prussiana

1870-73

Regnat a Espanya d’Amadeu de Savoia (el seu valedor, el general Prim, és assassinat just abans que arribi el nou rei)

1871

Unificació alemanya

1872-1876

Tercera guerra carlina

1873

Primera República espanyola

1874

Restauració borbònica. Les associacions obreres passen a la clandestinitat. Caciquisme

1876

Invent del telèfon de Graham Bell

1879

La fil·loxera travessa els Pirineus i en pocs anys destrueix pràcticament tota la vinya catalana (fins al 1889); es replantarà, encara que no a tot arreu, amb cep americà
Surt el Diari Català, primer diari en català, dirigit per V. Almirall (la primera revista íntegrament en català és de 1843)

1880

Primer congrés catalanista, promogut per Valentí Almirall

1881

Edison inventa la bombeta

1884

Conferència de Berlin per al repartiment d’Àfrica (els EUA no hi van)

Execució de camperols andalusos acusats de pertànyer a una societat secreta anarquista. Unes noves noves execucions a Jerez el 1892 radicalitzaran el moviment anarquista a Catalunya i s’iniciarà un llarg cicle de repressió-violència anarquista-repressió que s’allargarà fins al 1921; cal destacar-ne les bombes del Liceu (1893) i del carrer dels Canvis nous (Barcelona, 1896) i el procés de Montjuïc del mateix any contra els acusats (hi ha una imatge de les tortures que van patir en la presentació que hi ha en el post Introducció al Modernisme)

1885

Primer gratacels (Chicago)

1886

Primer cotxe de benzina (Daimler-Benz)

1888

Exposició Universal de Barcelona. Es pot considerar l’inici del Modernisme arquitectònic, tot i que hi ha mostres d’edificis o d’articles programàtics anteriors (com el de Lluís Domènech i Montaner que s'esmenta a la presentació de l'article d'aquí baix)

1892

Elaboració de les Bases de Manresa, projecte d'autonomia per al Principat, basat en la situació anterior a 1714; primera festa modernista a Sitges

1894

Primeres emissions de ràdio de Marconi

1895

Descobriment dels Raigs X

Inici de la psicoanàlisi de Freud

Primera pel·lícula de la història

Afer Dreyfus a França (mostra de l'antisemitisme europeu a l'època)

Inici de la guerra que durà a la independència de Cuba

1897

Primer congrés sionista a Basilea

1898

Incident colonial de Fashoda entre França i el Regne Unit

1898

Espanya és derrotada a Cuba i Filipines

1899

A Catalunya, "Tancament de caixes" (moviment de resistència passiva contra la nova llei tributària) i lluita pel concert econòmic (de què em sona?); podem considerar-ho com el primer acte important del nou catalanisme

1901

Publicació d’Els sots feréstecs, de Raimon Casellas

1903

Control del canal de Panama per part dels EUA

1904-1905

Guerra entre Japó i Rússia (que perdrà)

1905

Assalt a la redacció de La Veu de Catalunya i Cu-Cut.

Primera revolusió russa

Einstein enuncia la teoria de la relativitat

Fauvisme, antecedent directe de l’avantguarda

Primer vol dels germans Wright (més o menys)

1906

Conferència d’Algesires entre diverses potències: Espanya tindrà dret a un protectorat al Marroc, que implica una presència militar espanyola; són dates importants que s'hi relacionen la Setmana Tràgica de 1909 o la derrota d’Annual el 1921; després del desembarcament d’Alhucemas (1925), el protectorat espanyol del nord del Marroc arribaria fins al 1956

Primer submarí alemany

1907

Victoria electoral de Solidaritat catalana

1911

Mor Joan Maragall

1912

Ultima novel·la modernista, La vida i la mort d’en Jordi Fraginals de Josep Pous i Pagès.

Guerres balcàniques

PREGUNTEU EL QUE VULGUEU SOBRE LA CRONOLOGIA!!!!!!!

CONCEPTES

EL SIMBOLISME

El Simbolisme és un corrent artístic d'origen francès i belga que es va donar durant l'últim quart de segle XIX i que va influir el Modernisme durant la seva formació, especialment per tant, durant la primera de les dues dècades que va durar (el Modernisme). Les principals manifestacions artístiques del Simbolisme es troben en la poesia i la pintura, però cal destacar també la importància del teatre simbolista.

Entre d'altres, en l'origen del Simbolisme tingué gran influència Edgar Allan Poe, que havia estat traduït al francès pel poeta Charles Baudelaire (els simbolistes són els que segueixen el camí iniciat pel poeta Baudelaire).

El simbolisme apareix com a reacció al Realisme de mitjan segle XIX i potser també com a rebuig de la realitat. Els simbolistes creuen que l'art ha de reflectir les "grans veritats" de l'existència humana, que s'ha d'allunyar d'una realitat sòrdida: volien expressar l'Ideal. Els elements (personatges, espais...) que apareixen a les obres d'aquests autors hi són pel seu valor simbòlic.

En poesia hi abunda el vers lliure, l'abús de la metàfora i la recerca de la sinestèsia (combinació de sensacions).

L'art és vist com un refugi davant la vida, quelcom sublim. Els interessa el que és místic i sobrenatural. Se'n sol citar com a antecedent directe el Parnassianisme, aquell corrent poètic que propugnava la doctrina de l'art per l'art, sense compromís social ni polític.

Un autor simbolista d'obres de teatre que va tenir gran influència a Catalunya (en l'origen del Modernisme) va ser Maurice Maeterlinck.

:::.

EL DECADENTISME

Potser és més important la paraula que el seu contingut, ja que "decadents" era un terme despectiu que els crítics utilitzaven contra els simbolistes. Alguns artistes s'ho van prendre bé i van acceptar la denominació. En podríem destacar, encara que fos britànic, Oscar Wilde.

Si calgués destacar una diferència entre els dos corrents, podríem dir que els autèntics simbolistes es consideraven espirituals.

Siegfried, el personatge de Wagner segons els dibuixant decadentista anglès Aubrey Beardsley

ESTETICISME

Esteticisme és un altre nom que se sol aplicar a aquests corrents, especialment a la cultura britànica.

...

EL VITALISME

Tot i que el terme admet moltes més interpretacions, els professor de català solem voler referir-nos a les propostes de Friedrich Nietzsche, que tant van influir el Modernisme. Curiosament, Nietzsche va ser introduït a Catalunya pel patriarcal (familiarment i socialment) i catòlic Joan Maragall (recordem que Nietzsche és el papu dels filòsofs cristians i que entre les seves obres cal destacar L'Anticrist i entre les seves idees, la de la mort de Déu).

El vitalisme, tal com l'entendrem nosaltres, ve a ser un resum interpretatiu de la filosofia de Nietzsche, que proposaria la creació d'una nova cultura per a una nova humanitat lliure dels valors del passat (el nou home, el Superhome), que ha d'imposar la seva voluntat als esdeveniments. Si hi pensem, sembla una idea força instintiva (penseu que els europeus, a base de religiositat i raonament hem sabut reprimir els instints durant segles).

Si apliqueu aquestes idees a la situació cultural i política de la Catalunya (amb l'agitació social que hem comentat) i l'Espanya (derrotada a Cuba i Filipines) d'aleshores, entendrem l'èxit que van tenir aquestes idees, especialment després de la pèrdua de les colònies d'ultramar, és a dir, durant la segona dècada del Modernisme.

Recordem també l'èxit que el compositor Wagner tenia a Catalunya. La seva música és representativa del corrent cultural alemany que dóna origen al vitalisme.

....

EL REGENERACIONISME

El terme Regeneracionisme, que té l'origen en certs corrents de pensament alemany que portaven a pensar en la necessitat d' "intervenir quirúrgicament" el cos malalt de la societat, no és gaire aplicable al Modernisme. Sí és cert que són coetanis: el Regeneracionisme sorgeix a Espanya arran del sistema polític de la Restauració borbònica i guanya adeptes després de les pèrdues colonials del 98. I sí que podem arribar a afirmar que la intenció dels modernistes més polititzats era refer la societat després de temps sense nord i sense poder polític. Però l'autèntic regeneracionisme hispànic pretenia, per entendre'ns, el que es va esdevenir a partir del 1923: una "dictablanda" en què algú curés una societat desviada de la seva glòria passada. Hi ha qui utilitza el terme per referir-se als intents polítics i literaris catalans de refer el país (Catalunya), però els pressupòsits de què partia el regeneracionisme espanyol i el seus objectius són força diferents. Pot ser que, com a analista de la realitat espanyola, Maragall estigui d'acord en la regeneració com a únic camí de recuperació, però no en el seu programa per a Catalunya: "La qüestió per a Catalunya és europeïtzar-se, tallant més o menys lentament la corda que la lliga a la Morta. El viure és el primer dever. Qui no vulga seguir que no segueixi. Per a Espanya ha arribat allò de: 'sálvese quien pueda'"

...

MINIRESUM

Hi ha  algunes coses que han de quedar clares sobre el Modernisme i, sincerament, amb l'embolic de matèria que tenim, crec que val la pena anotar-les aquí:

- el Modernisme és un corrent d'arrel romàntica; l'últim gran corrent del segle XIX
- el Modernisme apareix com a reacció respecte del corrent anterior: la Renaixença, que consideren antiquat i de poca volada

- el Modernisme té com a referent principal l'estètica de països com Alemanya (i la seva filosofia!)

- el Modernisme neix com un corrent de refinament modern que triomfa entre els fills de l'alta burgesia, que tenen la sensació que la generació dels seus pares, la segona generació industrial, no sap viure

- és un corrent que, a Catalunya, afecta moltes arts: arquitectura (d'èxit internacional), música, literatura, arts decoratives, pintura...

- podem dir que el Modernisme dura dues dècades: l'ultima del segle XIX i la primera del segle XX; la data de final és clara: o la mort de Maragall (1911) o la publicació de La vida i la mort d'en Jordi Fraginals (1912); la de l'inici, no tant: ja el 1878 Lluís Domènech i Montaner reclamava en un article la necessitat d'un estil arquitectònic nacional (que acabaria sent el modernista) i el 1884 ja apareixia el terme modernista a la revista impulsora del moviment (L'Avens, que s'acabarà dient L'Avenç quan comenci la campanya de modernització ortogràfica en què destacaria Pompeu Fabra)

-  la primera dècada és la del rebuig dels joves artistes per part del seu propi grup social; també és la dècada més simbolista

- la segona dècada, sobretot després de la pèrdua de les colònies espanyoles d'ultramar, és la de l'èxit del vitalisme i la de l'acostament de entre els artistes ja no tan joves i la classe a la qual pertanyen, que consumeix ja sense reserves la seva producció artística

- l'artista modernista té com a tema freqüent l'enfrontament del jove format i elevat espiritualment (artista o enginyer) amb la societat, antiquada i avorrida, incapaç de comprendre les novetats; aquesta societat, com un cor grec, censura i sovint esclafa les iniciatives d'aquest nou "ésser humà" superior que representa l'artista modernista

- la naturalesa concebuda pels modernistes és impenetrable i invencible, l'ésser humà hi és sempre derrotat; un dels seus símbols preferits serà el Montseny (com ho seria, en un sentit oposat, per als noucentistes); cal entendre la seva visió de la societat (primitiva sempre) com una manifestació de la força de la naturalesa

- amb noms diversos, hi ha "modernismes" a diferents lloc d'Europa; en cadascun d'ells, hi primen unes arts o unes altres; podem destacar Escòcia, París (Art nouveau), Brussel·les o Praga (per influència francesa), Alemanya o Viena (Jugendstil) com a centres modernistes europeus

- com ja es desprèn del que hem dit al principi, l'estètica modernista és nòrdica, boirosa...

Per acabar, fem un resum del contingut relatiu als gèneres literaris.

El gènere  que més cal destacar dins del Modernisme és la novel·la, per bé que tant els poetes de l'escola mallorquina com Joan Maragall tenen una producció interessant; però obres com Solitud, Josafat, Els sots feréstecs o la narrativa de Ruyra (que supera els límits del moviment)  converteixen la novel·la catalana en un gènere sòlid, després del camí començat per Narcís Oller (del qual parlarem més endavant); també cal destacar el teatre, on els autors modernistes aboquen els seus gustos estètics i la seva manera de concebre l'art; justament, el tema recurrent de novel·la i teatre és l'enfrontament entre l'individu (cultivat o sensible, que representa l'artista modernista) i la societat (obtusa, tradicional, materialista i, fins i tot, brutal com la mateixa naturalesa).

ÀNIMS: DEMANEU ELS ACLARIMENTS QUE VULGUEU!!

Introducció al Modernisme

Aquí teniu la presentació que ens va servir d’introducció al Modernisme. No és tan espectacular com l’original (era un software poc freqüent), però fa el fet.
Mireu si l'enteneu i completeu-la amb la informació que calgui, del que vaig dir a classe o del que vosaltres sapigueu trobar).

Introducció al Modernisme from professorllenguacatalana

El complement a Mercè Rodoreda

Com a complement al que hem dit sobre Mercè Rodoreda, us proposo que veieu aquest vídeo d'un programa de TV3 de fa anys. I l'últim fragment d'una entrevista que li van fer a TVE!

Adreceu aquí les vostres consultes sobre l'autora.

Salvador Espriu

Aquí teniu una explicació complementària sobre Salvador Espriu que s'afegeix al que ja hem dit a classe. Llegiu-la i recolliu el vocabulari dels poemes. Deixeu almenys un comentari.

Com ja sabeu, Salvador Espriu va tenir una vida, personal i literària, profundament afectada per les circumstàncies que li van tocar viure. Potser per això, i tot i tenir aparentment una vida privada monòtona, és un autor de múltiples facetes. No les descobrirem totes aquí, segurament, però sí que voldria que en tinguéssiu uns quants exemples.

Comencem parlant de l'intel·lectual compromès amb el seu país. Dels molts actes en què va participar, el més destacable per la seva visibilitat és sens dubte la Caputxinada. Cal tenir present que Espriu, que va viure la guerra com a jove plenament conscient de les conseqüències del moment històric, va prendre la missió de denunciar la perversió moral que significava la submissió del seu país, el nostre, als principis del feixisme, vencedor de la guerra. Penseu que, en la versió espanyola d'aquests principis, la dictadura era sobretot una enorme presó de misèria intel·lectual i moral.

Un dels actes de la Caputxinada. El segon ponent de l'esquerra és Espriu. A  baix, els estudiants tancats dins del convent segueixen l'acte.

De l'Espriu jove, que tenia una vida per viure, amb il·lusions acadèmiques i professionals, ja n'hem parlat, i de com el coneixement de les mitologies grega, egípcia i hebrea tindrà presència permanent en la seva obra. També de les desaparicions que tan profundament el marcaren. Com la del seu amic Bartomeu Rosselló-Pòrcel.

Abans de la Guerra, Espriu havia ja destacat com un jove i original autor de narracions carregades de contingut sarcàstic i esperpèntic, com hem vist tot llegint Letizia.

La Guerra i l'inici de la dictadura són els trasbalsos que configuren la personalitat definitiva d'Espriu, que es consagrarà a partir de llavors a la poesia i el teatre.

Acabada la Guerra Mundial,  publicarà Cementiri de Sinera, on s'inicia la mitificació d'Arenys de Mar, el seu poble infantil,  com a espai i marc per a molts dels seus personatges. L'any 49, apareix Les cançons d'Ariadna, un llibre concebut com un laberint, amb cinquanta poemes de llargades, estils i continguts de tota mena. Per apreciar la coherència del conjunt, cal tenir en compte el total de la seva obra: és aleshores que ens adonem de com les temàtiques i els punts de vista tenen un fil de continuïtat.

En aquell primer llibre, s’expressava el dolor pels nou anys de guerra que havien assolat primer Espanya i després Europa i que havien esguerrat el futur “d’aquell brillant estudiant que es preparava per ser egiptòleg a la Universitat Autònoma de Barcelona dels anys trenta, ara esdevingut home de talents inútils per a feines inútils, resignat de fora i revoltat de dins”, que va consumir la seva vida treballant en un despatx de notari. [Rosa M. Delor i Muns; la cursiva correspon a un escrit d’Espriu]

Llegim un parell de poemes de Cementiri de Sinera (1946).

XXV

A la vora del mar. Tenia
una casa, el meu somni,
a la vora del mar.

Alta proa. Per lliures
camins d’aigua, l’esvelta
barca que jo manava.

Els ulls sabien
tot el repòs i l’ordre
d’una petita pàtria.

Com necessito
contar-te la basarda
que fa la pluja als vidres!
Avui cau nit de fosca
damunt la meva casa.

Les roques negres
m’atrauen a naufragi.
Captiu del càntic,
el meu esforç inútil,
qui pot guiar-me a l’alba?

Ran de la mar tenia
una casa, un lent somni.

XXVI

No lluito més. Et deixo
el sepulcre vastíssim
que fou terra dels pares,
somni, sentit. Em moro,
perquè no sé com viure.

De les Cançons d’Ariadna (1949), aquests dos primers poemes serien un bon exemple de la poesia esperpèntica d’Espriu.

FIRA, HORES ABANS DE NAXOS
...................Per al repòs de l’ànima de la
...................Pepa Pollés, d’un llinatge de pilots,
...................a Sinera. Cançó d’amors. Sentiràs
...................el ritme llunyà del timbal de les
...................gitanes de la cabra.

Ariadna es lamenta
que no sóc sentimental
i no canto dolceses
del llaç matrimonial.
Acarono, en resposta,
el seu brut occipital,
tot lliurant-me a designis
d’un furor elemental.
Passegem per la fira
d’una vila amb catedral,
de bracet, lívids, lànguids,
lassos de sentir un timbal
percudit per gitanes
al davant d’un hostal,
entre xiscles de públic
i la dansa teatral
de la cabra, titelles
i una nena que pren mal.
Roseguem uns quants xurros
de cartó fregit amb sal.
Esdevens, llum de tarda,
roentor de fornal.
Penetrem amb desfici
dintre l’ombra d’un portal.
“Prou que ho sé, no m’estimes!”,
diu l’aguda veu nasal.
“D’anys ençà que t’oblides
d’aquell sí sacramental.”
Jo la miro: és ben lletja,
amb cintura maternal.
I pensar que per ella
he fet sempre l’animal,
que treballo vint hores,
esdernec a jornal!
Decideixo, de sobte,
un capgirament total:
a la nit, mentre dormi,
fugiré via naval,
on no pugui pescar-me
- fóra massa fatal-,
ni quan sonin trompetes
del Judici Final.

BARALLA DE DOS CECS CAPTAIRES
Per negocis rivals
de cantonada,
estrategs de la nit
ara combaten.

Un inútil fanal
il·luminava
aquell odi brutal
de mans i plagues
blanquinoses dels ulls
sense mirada.

S’escometen tots dos,
garrots enlaire:
ferocitat atroç
de brontosaures.
Aguditzen sentits
d’oïda i tacte,
cautelosos, subtils,
per situar-se
en el terreny potser
més favorable
al resultat final
de la topada.

No falla ni un sol cop
l’endevinada
de l’ombra contra l’ombra.
S’esbotzaven
els cranis afaitats
—pedra picada—
i fins el moll de l’os
de l’espinada.
Després de llarga estona
de baralla,
un d’ells cau fent un crit
als peus de l’altre
i no es belluga més.
Tot ple de nafres,
el vencedor s’ajup
orientant-se
per la sang que s’escola
del cadàver.
La roba va palpant
amb molta pausa,
davalla vers l’infern
de les butxaques
i el buida del pecat
de la xavalla.

Seveixi aquest altre famós poema musicat per Raimon com a exemple de consciència del moment històric en aquell any 49. I de la seva ironia.

I BEG YOUR PARDON
...................Meditació, amb alguns 
...................rodolins, entorn de la teoria 
...................atòmica, tal com ve al·ludida 
...................als periòdics.

Quan el centre del món
no ets ben bé tu
(per més que en tinguis la il·lusió),
si et desvetllaven enmig de la nit,
no vulguis preguntar-te per què vius:
distreu-te rosegant l'ungla d'un dit.

Quan el centre del món
queda tan lluny
de tu
que honestament
comences a saber que no ets ningú,
para't per un moment
i venta al primer nas un cop de puny.

Problemes cada volta més esquius
et vénen a torbar la dolça son.
Sols et faltava ja, pel que tu dius,
llucar que no ets del tot centre del món.

Parent de Badalona o d'Istanbul,
tant si ets actiu com si fas el gandul,
en aquest nostre món sense demà
és molt difícil de guanyar-te el pa.
No et donaré ni el més petit consol:
et volaran un dia qualsevol.
Però entretant evita alguns trastorns,
posant-te ben cordats els pantalons.

Però també en aquest llibre trobem exemples de poesia personal i de la seva poesia civil, que el convertí en el poeta referent de la Catalunya dels 60 i fins a la seva mort. Com aquest poema, també musicat per Raimon

INICI DE CÀNTIC EN EL TEMPLE
Ara digueu: "La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i amb ell, les males herbes."
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l'alba
ens ha trigat, com és llarg d'esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: "Nosaltes escoltem
les veus del vent per l'alta mar d'espigues".
Ara digueu: "Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble".

També d’aquest llibre hem llegit el poema El meu poble i jo, símbol i crit d’un poble vençut i que buscava un futur en la veu i les paraules del seu poeta.

D’El caminant i el mur (1954),  ja coneixem dos poemes, un de cadascuna de les seves parts, el famós Assaig de càntic en el temple i la Cançó del matí encalmat.

L’any 60, amb La pell de brau, intentà fer una proposta de resolució dels conflictes peninsulars. D’aquest llibre, l’any passat potser vau llegir aquell poema que començava:

“A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
pero mai no ha de morir tot un poble
per un home sol”

Per acabar, us proposo un parell de vídeos per conèixer millor l'autor. 

El primer és una entrevista a Salvador Espriu en què el poeta està summament tens. Podem apreciar com es tracta d'una persona introvertida i conscient del paper que ha jugat en la vida (us indico el minutatge del que heu de veure):

· vida: de 14’52” a 17’51”

· Laia, primera novel·la: de 19’21” a 21’20”

· el famós creuer i llibres: de 25’34” a 30’39”

· els anys difícils: de 30’40” a 32’16”

· la llengua: de 33’22” a 34’45”

· dedicació al país: de 35’12” a 37’20”

· Rosselló-Pòrcel: de 40’34” a 41’34”

· unitat en la visió del món: de 1h03’47” a 1h04’27”

També estaria bé que poguéssiu veure aquest altre vídeo d’una entrevista que li van fer dos mesos abans de morir. L’entrevistador és Josep Maria Espinàs. Veureu un Espriu, curiosament, més relaxat. [de 29'49'' a 31'55'']

Berenice

Berenice... Demaneu aquí el significat de les paraules corresponents a la lectura d'aquesta narració i també les consultes sobre el que s'hi explica. Alerta! Es tracta, en la traducció de Carles Riba, d'un text molt exigent!
[per als impacients, un diccionari]

El complement: el convidat

Us deixo el vídeo en què Albert Om es convida a casa de Quim Monzó per si voleu repassar.

Absurd i existencialisme

Com farem altres vegades, anem a veure com neixen les idees, com passen a l'art i com acaben afectant la societat.
Ens hem acostat a un parell de conceptes molt importants per a la literatura europea del segle XX i, encara que sigui per sobre, en donarem unes pinzellades. La noció d'absurd és antiga en la cultura europea, en totes segurament. Amb el permís dels crítics, podríem prendre'n com a mostra aquesta pintura del començament del segle XVI.

El pintor, l'holandès Hieronymus Bosch, reflectia, en uns temps crítics, una sensació de desesper. La tendència a distorsionar la realitat és innata en les persones, però aflora amb força quan la realitat, l'entorn, ens sembla insegur, inestable. Ja en l'antigor, trobem mostres d'aquesta tendència en les actituds populars o en l'escepticisme d'alguns pensadors (res no es pot considerar bo o dolent del tot).
El darrer tram del segle XIX, el moment on es gesta la nostra Europa moderna, el nostre antecedent immediat, és un moment realment interessant. Per una banda, trobem entronitzats el progrés i el cientifisme, la sensació que l'ésser humà ho pot tot i tot ho aconseguirà. No els faltaven motius per creure-ho així. Hi havia pensadors que afirmaven que l'evolució de la ment humana, que els canvis en la humanitat, portarien a un regnat de la bondat. Creien que havia canviat més en cent anys que en els dos mil anteriors. El filòsof August Comte ja havia anunciat que s'arribava al darrer i més elevat estadi de la història de la humanitat.
Però, d'altra banda, la consciència que el món de l'esperit estava reculant, que allò en què sempre s'havia cregut estava desapareixent o, com a mínim, no servia per explicar de manera certa el món, va incrementar la sensació de desconcert davant de la realitat (una sensació que s'incrementaria enormement a partir de la Primera Guerra Mundial). I aquest desconcert va portar, curiosament, a un ressorgiment de l'espiritualitat un pèl exagerat, un pèl sense nord. Com va dir Nietzsche, "la física és només una interpretació del món, no una explicació". La ciència era una eina, no la veritat. Diversos pensadors del moment creien en un coneixement més intuïtiu i refusaven una visió mecànica de la realitat.
Una novel·la en què aquesta dualitat queda molt ben reflectida és La muntanya màgica, de Thomas Mann (1924), En ella, un pensador italià ateu i progressista (però dèbil i malalt en realitat) creu en el progrés com la força que unirà la humanitat per sobre de les fronteres. A ell, s'enfronta un filòsof i teòleg que coneix a fons la història del pensament i en dóna una visió fosca. Les seves idees acaben portant-lo a utilitzar la violència... cap a ell mateix. La novel·la ve a ser una faula del món que va desaparèixer amb la Primera Guerra Mundial.
Pel que fa a la literatura i a l'art en general, els dos conceptes que donen títol a aquest article, van prenent cos a finals del XIX.
Trio (de tots els possibles) un origen divertit per a les primeres manifestacions de la literatura de l'absurd: els cabarets alemanys (de fet, al llarg del s. XX, és al teatre on trobem les més punyents manifestacions d'aquest absurd literari, inadaptat a la realitat), encara que segurament la idea moderna de l'absurd provingui de Rússia.

Heus aquí un monòleg de Karl Valentin, actor i escriptor de l'època (el Charles Chaplin alemany):

Ara que parlem de la peixera... Jo abans vivia -no vull dir que ara no sigui viu-... vivia al carrer del Correu, o més ben dit, no al carrer del Correu, cosa que seria una bestiesa: al carrer del Correu no s'hi pot viure perquè hi passa el tramvia cada dos per tres. Jo vivia a les cases del carrer del Correu... és a dir, no en totes les cases, sinó en una, la que queda ficada entremig de les altres, no sé si la coneixen, aquesta casa. Jo hi visc, però no en tota la casa, sinó únicament al primer pis, que és sota el segon pis i sobre la planta baixa, o sigui entremig, i al segon pis hi puja una escala, que també baixa avall, bé, l'escala no puja, som nosaltres els qui pugem per l'escala, però és una manera de dir-ho. I a la sala d'estar, que és on jo dormo, perquè tinc una sala d'estar on dormo i un dormitori on m'estic... a la sala d'estar hi tinc, pel meu gust personal, una peixera. La tinc posada així en un racó, que hi encaixa perfectament. També hauria pogut tenir una peixera rodona, però llavors no hauria omplert tot l'angle del racó. La peixera, tota ella, ve a tenir aquesta mida ( ho ensenya ). Diguem que això són les dues parets de vidre -això són les meves mans, ho dic senzillament perquè m'entenguin- i això són dues parets més que hi ha, i a sota hi tenim el fons de la peixera, que aguanta l'aigua, perquè l'aigua no se'n torni a anar cap avall, per sota, quan omplim la peixera per dalt. Si no hi hagués aquest fons, ja podríem tirar per dalt deu, vint o trenta litres d'aigua, que tota s'escorreria avall. Amb una gàbia d'ocells és tota una altra cosa. En una gàbia d'ocells, les parets vénen a ser com les de la peixera, però les de la gàbia no són de vidre sinó de filferro. Naturalment, seria un disbarat molt gros que les de la peixera també fossin de filferro, perquè llavors la peixera no podria aguantar l'aigua, que passaria entremig dels filferros i es vessaria tota. Per això la natura fa les coses ben fetes. I jo, és clar, tinc uns peixos vermells a la peixera i a la gàbia hi tinc un ocell. Però no fa gaire, no sé quina mosca em devia picar, que vaig posar els peixos a la gàbia i el canari a la peixera.

Com és lògic, els peixos, a la gàbia, cada vegada que es volien aguantar a la barra, relliscaven i queien, i el canari s'hauria ofegat a la peixera. Per això vaig tornar a la situació anterior i vaig ficar una altra vegada l'ocell a la gàbia i els peixos a la peixera, tal com ha de ser. Ara, els peixos tornen a nedar feliços i contents a la peixera, primer cap amunt, després cap avall, gairebé cada dia en direccions diferents i fins i tot oposades. Abans d'ahir em va passar una desgràcia molt grossa. Vaig omplir una galleda ben plena, i es veu que n'hi havia massa, i l'aigua va pujar fins aquí dalt ( fa el gest ) per sobre de la peixera, i fins l'endemà no vaig adonar-me que un peix havia saltat per sobre de la vora de la peixera i havia caigut a terra, perquè a l'habitació on hi ha la peixera, també tenim un terra, a sota, i el peix va quedar allí estirat, evidentment després que va parar de caure. I el peix, allà terra, no tenia aigua, perquè, fora de la peixera, a l'habitació no hi tenim més aigua. Llavors la portera de casa va dir: "Aquest peix, aquí a terra se li farà malbé, ja ho veurà. Serà millor que el mati". Perquè no pateixi més, vaig pensar, li donaràs un cop de martell. Però també pot ser que t'equivoquis i et piquis un dit. Potser que li engeguis un tret. Però després vaig pensar: “No l'encertaràs, i encara el faràs patir més”. Així que vaig dir-me: “valdrà més agafar el peix, tirar-lo al riu i que s'ofegui”.

En el fons, la idea no és altra que l'angoixa davant del mort i d'una realitat que no podem comprendre. Per més que els científics ens assegurin que ells sí que la comprenen. Davant d'aquest consciència la vida perd sentit, l'existència esdevé absurda.
Fent una simplificació, podríem dir que la literatura de l'absurd dóna una resposta humorística al problema (no sempre humorística, com ja veurem a classe) i l'existencialisme en reforça l'aspecte angoixant. De les dues tendències, que són cosines germanes, sens dubte la primera és més important (segurament, perquè és més natural i menys intel·lectual).
Igual que les primeres mostres de la literatura de l'absurd, neixen les avantguardes a principis de segle XX. Bon símptoma de desesper i de rebuig de la realitat avant la lettre, perquè tant l'una com les altres, que ja existien, es van activar amb força arran de la Primera Guerra Mundial. Com ja hem explicat, les societat europees no eren conscients del desastre en què s'havien ficat quan van entrar en aquella guerra. La generació europea més ben formada de la història, que creia que la guerra no tornaria a aparèixer mai, va abraçar amb inusitada alegria aquell afany de destrucció.

"La guerra és l'infern" W.T. Sherman (1879).

"Els que la inicien són criminals" S. Sassoon.

"És una vella mentida: Dulce et decorum est, pro patria mori". W. Owen

El poeta Paul Valéry va dir l'any 19 que "Europa ha arribat als límits de la modernitat, que es caracteritza sobretot pel desordre mental" (és a dir, la manca d'un sistema fix de referències per viure i pensar). La guerra va acabar, però "la crisi mental" va continuar, en l'economia, en la literatura, en les arts... Entrem en l'Era de l'angoixa. L'angoixa de l'absurd, de la falta de respostes.
Bé és cert que durant anys les potències europees s'havien armat i havien utilitzat a fons la propaganda per estimular l'odi popular contra els que acabarien sent els enemics als camps de batalla (per exemple, alemanys i francesos es discutien arran dels seus interessos al Marroc; alemanys, austrohongaresos i italians formaven la Triple Aliança, a la qual van respondre el Regne Unit, França i Rússia amb la Triple Entesa). Era una societat ingènua a qui van convèncer de la inevitabilitat de la guerra, que veien com una cosa heroica i romàntica. Fins al 1916 no hi ha un nombre important de veus d'intel·lectuals rebutjant la matança (per exemple, l'any 14 va aparèixer un manifest de 93 intel·lectuals alemanys donant suport a les accions militars del seu país).

Sóc jove, tinc vint anys, encara no sé res de la vida, excepte la desesperació, la mort, la por i la superficialitat escampats sobre un abisme de dolor. Veig com els pobles són contraposats entre si i, en silenci, sense saber-ho, com a ximples, obedientment, innocentment es maten els uns als altres. Veig els cervells més aguts del món inventar les armes i les paraules perquè sigui encara més refinat i perdurable. I veig tots els homes de la meva edat, aquí i allà, al llarg de tot el món contemplar tot això; tots els de la meva generació està experimentant aquestes coses amb mi. Què farien els nostres pares si de sobte ens aixequéssim i ens presentéssim davant seu i els diguéssim com ho veiem? Què esperen de nosaltres si mai arriba un temps en què la guerra ha acabat? A través dels anys la nostra feina ha estat matar, - era la nostra primera vocació a la vida. El nostre coneixement de la vida es limita a la mort. Què passarà després? I què sortirà de nosaltres?

Erich Maria Remarque, Res de nou a l’oest (1929)

Penseu que, durant la guerra, a Zúric, sorgeix l'avantguarda més trencadora i una de les més influents (al marge de la seva curta durada): el Dadà (ja en parlarem!!).
El desconcert i l'angoixa en què la Primera Guerra Mundial va deixar Europa va impulsar la presència de l'absurd en la seva literatura. Un absurd molt més amarg. Si no és cap barbaritat dir que trobem absurd en les novel·les (i les obres teatrals) de James Joyce, és evident que el principal representant d'aquesta manera d'enfrontar-se al món durant el període d'entreguerres és Franz Kafka (de qui parlarem aviat a classe). És ara el moment d'introduir el concepte de realisme màgic: el tractament literari de la realitat quotidiana a través de l'absurd produeix una realitat impossible en les obres literàries, però que ens fa ballar el cap i ens aporta idees (per anar fent?? o per desesperar-se?).
Dins de la narrativa, caldria citar també l'italià Massimo Bontempelli. I en el teatre, l'alemany Bertold Brecht (admirador i col·laborador de Karl Valentin) i l'italià Luigi Pirandello  i tot d'autors del teatre de l'absurd que trobarem després de la Segona Guerra Mundial (Samuel Beckett, Eugène Ionesco...).
Aquesta línia literària trobarà en una literatura catalana desesperada per les circumstàncies un seguidor brillant en Pere Calders. I, d'alguna manera, en Quim Monzó.
Però el corrent principal que en deriva és sens dubte el realisme màgic llatinoamericà, de tant d'èxit a nivell mundial. Ara bé, l'obra d'aquest grup d'autors mexicans (Juan Rulfo), argentins (Jorge Luis Borges, Julio Cortázar, potser més fantàstic que màgic), cubans (Alejo Carperntier)  o colombians (Gabriel Garcia Márquez), per recordar els que ja hem esmentat, és també fruit de les circumstàncies socials i polítiques dels seus països i, sobretot, sobretot, de l'entorn natural en què  vivien.

L'existencialisme estricte, l'hauríem de trobar després de la Segona Guerra Mundial a França. Però la seva influència arreu és enorme (per tant, en el nostre món, també). Podem simplificar dient que, conscients de la falta de "més enllà", els existencialistes ens fan sentir totalment lliures com a éssers, totalment sols, doncs, i totalment responsables dels nostres valors, les nostres tries, dels nostres actes. Els vostres pares han crescut en aquest entorn!

Els seus autors principals: Jean-Paul Sartre, el paradigma de l'autor engagé, la seva parella Simone de Beauvoir, la màxima representant de la literatura i el pensament feministes, i Albert Camus, el que realment podem considerar com a literat.

Parlem de la novel·la de Sartre La nàusea i de la seva relació amb els principis ideològics del comunisme soviètic. També de la seva segona joventut arran de la revolució de maig del 68.
"...el món ben nu que se'ns mostrava tot d'un cop, i jo m'ofegava d'ira contra aquest gran absurd. Ni tan sols podia preguntar d'on havia sortit, tot això, ni com era possible que existís un món en comptes de res." (La nàusea, 1938)

D'alguna manera, podem dir que l'existencialisme ve a ser un nihilisme: no es creu en res (nihil en llatí). Ja que estem repassant citacions i frases per reflexionar, aquí teniu aquesta, de l'escriptor espanyol Miguel de Unamuno:
"Si la consciència [...] no és més que una guspira de llum entre dues foscors eternes, llavors no hi ha res tan execrable com l'existència" Del sentimiento trágico de la vida (1912).
Simone de Beauvoir va ser una escriptora atípica, un referent per a totes les societats occidentals.
Albert Camus ("l'oranès de Saint-Germain" del poema In memoriam de Gabriel Ferrater), que no va estar mai vinculart al comunisme i sí a la resistència anti-nazi ( a la qual després es va afegir Sartre), fou autor de novel·les on l'angoixa d'existir o les diferents actituds davant la vida queden reflectides, com ja vam comentar (per exemple, a la famosa L'estranyi La pesta). Curiosament, degut a la seva obra El mite de Sísif, Camus, el malaguanyat escriptor prematurament desaparegut, va donar origen literari a l'ús de l'absurd en la literatura europea del segle XX. També curiosament, Camus estudià la literatura de Franz Kafka.
Cites d'El mite de Sísif (1942):
"En un univers mancat de sobte d'il·lusions i de llum [Sísif era cec], l'home se sent estrany".
"Aquesta estranyesa del món és l'absurd".
"Els déus [...] havien pensat no sense motiu que no hi ha càstig més terrible que la feina inútil i sense esperança".

Per acabar, aquí va un especial sobre el maig de 1968, a París.
Eslògans:

• No treballeu mai
• Final de la universitat
• No es reivindicarà res, no es demanarà res. Es prendrà, s'ocuparà
• Sigueu realistes, demaneu l'impossible
• Es compra la teva felicitat. Roba-la
• El despertador sona : Primera humiliació de la jornada !
• Imagina: és la guerra i ningú no hi va !
• Eleccions, trampa per idiotes
• Prohibit prohibir
• Sota les llambordes hi ha la platja
• La imaginació pren el poder!
• L'art és mort: no en consumiu el cadàver
• Consumiu més: viureu menys

Algunes fotos (podeu veure-hi el senyor Cohn-Bendit, actualment eurodiputat):

I un vídeo on se'l veu avui al Parlament Europeu parlant del deute grec.

Feliç lectura!! (el que hi ha en verd no és obligatori, sinó ampliació)