Les intencions del parlant

Hem començat a parlar a classe de com la intenció de l'emissor fa variar la forma del "text" o "discurs". I també hem dit que fa variar l'estil de la llengua utilitzada.

Entendríem per variació textual la diversitat de textos (i el seu estudi).

Per variació lingüística, les diferents maneres de fer servir una mateixa llengua segons el parlant o les circumstàncies (dialectes i registres).

Com podeu veure, es tracta de dos temes relacionats, però no idèntics. Repassem-ne la connexió.

Comencem pel segon. Segons hem dit, ningú domina plenament la seva pròpia llengua, sinó que ho fa parcialment. La “llengua”, aquesta concreció que cada grup cultural (cada poble, cada nació) fa de l’habilitat comuna a tots els éssers humans que és el llenguatge, també és una realitat prou abstracta.

Si ens acostem a la realitat del parlant, veurem que el seu domini de la llengua ve condicionat per tres factors, dels quals (sobretot al llarg del seu període de formació), no es pot escapar:

• el seu origen geogràfic (o el dels seus pares): per això podem adonar-nos de l’existència de diferents dialectes geogràfics en totes les llengües (i podem estudiar-los)
• el moment històric en què viu (i, per tant, el seu grup generacional)
• el grup sociocultural en què ha crescut

Ara bé aquest parlant, que coneix parcialment la seva llengua, pot utilitzar el seu coneixement de moltes maneres per tal d’adaptar-se a les circumstàncies, a la situació comunicativa. De totes les possibles variacions estilístiques, solem fer-ne uns quants paquets, els registres. Sobre la seva classificació i les característiques de cada un, caldrà que reviseu el llibre de text (ja ho vam fer a classe). Caldrà fer èmfasi en la varietat estàndard.

Les diferents situacions comunicatives per a les quals fem servir un o altre registre vénen definides per aspectes com el tema, el canal i el grau de formalitat, que és sens dubte el més important. Justament, classifiquem els registres en informal o formals (tingueu present que l’estàndard és un registre formal).

El quart factor que condiciona el registre és la intencionalitat del parlant (què pretén amb el missatge que emet). I aquest és el camí que prendrem per acabar parlant, ara sí, de la variació textual. Això de la intencionalitat del parlant, no us recorda el tema de les funcions del llenguatge? I el de les tipologies textuals? Justa la fusta. El famós esquema de la comunicació, que teniu a la pàgina 8 del llibre, pretén descriure de manera molt general qualsevol situació comunicativa. Com que s’hi inclouen 6 elements, solem parlar de sis funcions del llenguatge: sis “intencions” del parlant, segons quin element vulgui destacar en el seu missatge.

Però també a vegades parlem del concepte de tipologia textual. Es tractaria dels tipus de teixit (aquesta és justament l’etimologia de la paraula text) que l’emissor elabora per confeccionar els seus “documents”. (vid. pàgina 41)

Es contradiuen aquestes dues visions o estan dient el mateix amb paraules diferents? Bingo! És això.

Aquí teniu una clara explicació de la professora Adela Acosta, de la Universitat de València:

(...) el lingüista R. Jakobson proposà una llista de sis funcions:

• funció referencial, quan el llenguatge s'utilitza fonamentalment per a transmetre informació. 
• funció expressiva, que es manifesta en l’ús del llenguatge per a expressar els sentiments i els estats d'ànim. 
• funció conativa, que té com a finalitat incidir en el comportament del receptor. 
• funció fàtica, que té com a objectiu reforçar el contacte entre els interlocutors. 
• funció poètica, que es manifesta en la intenció de crear bellesa amb el llenguatge. 
• funció metalingüística, que serveix per a parlar sobre el llenguatge. 

Molt més recentment (Jean-Michel Adam 1985), ha establert una classificació de vuit funcions: conversacional, narrativa, descriptiva, directiva, predictiva, explicativa, argumentativa i retòrica, a partir de les quals s’elabora una proposta de tipologia textual, és a dir, de classificació dels diferents tipus de texts. 

Aquest fet determina que les funcions es configurin, no només per la intencionalitat del parlant, sinó també des del punt de vista de les estructures lingüístiques i l’organització textual a què poden donar lloc a partir dels propòsits comunicatius dominants. En certa manera es «corresponen» amb les funcions de Jakobson. [adaptat]


És a dir, la classificació de Jakobson només tenia en compte la intenció del parlant, i la més moderna incorpora les característiques lingüístiques de cada tipologia textual. Recordeu que entre la pàgina 41 i la 46 del llibre teniu recollits els trets principals de cada tipus de text.

Amb aquests tipus de text, de teixit, elaborem documents, o sigui missatges, amb una forma concreta i reconeguda per usuaris de la llengua que, en general, no podem transgredir. Alguns d’aquests documents poden arribar a tenir una forma molt complexa i variada, on pot cabre gairebé qualsevol recurs expressiu (una novel·la, per exemple). D’altres tenen un format molt més rígid i menys creatiu (per exemple, una instància). Penseu que en determinats àmbits (jurídic, econòmic o mèdic, per esmentar-ne tres), hi ha molta discussió i molt d’esforç i interès a definir la forma que aquests textos han de tenir o a estudiar les formulacions estilístiques que s’hi solen fer servir.

Aquests documents s’agrupen en el que anomenem gèneres. Els més coneguts, sens dubte són els gèneres literaris. No cregueu que és un tema tancat, tot i que ja els antics grecs (perdoneu el tòpic) s’afartaren de discutir sobre quins límits agrupaven els diversos tipus d’obres literàries.

Un esquema simplista (i que em perdoni el professor de castellà) que recollís els principals gèneres literaris podria ser aquest:

• narrativa:
• novel·la
• conte
• poesia:
• lírica
• èpica
• teatre:
• comèdia
• tragèdia
• assaig

Podríem trobar moltes pegues a aquesta classificació (tenim en compte la forma o el contingut?, o en fem una barreja? Tenim en compte els gèneres històrics?), però ja ens entenem: una novel·la sempre serà una novel·la.

Un altre àmbit on se sol parlar de gèneres, és el periodisme, com ja sabeu:

• gèneres d’opinió:
• editorial
• article (d’opinió)
• crítica

• gèneres informatius:
• notícia
• crònica
• entrevista
• reportage

Suposo que una classificació tan simplista faria enfadar un periodista, però a nosaltres ja ens va bé (si podem recordar mínimament les característiques principals de cada gènere).

Últimament s’ha posat de moda l’expressió gènere discursiu, que vol dir “gènere de discurs”, o sigui tipus de discurs (i discurs és sinònim de text, és igual que sigui escrit o oral). Per tant, els gèneres literaris i els gèneres periodístics són uns gèneres discursius. Però l’expressió se sol utilitzar per referir-se a textos que són de mal classificar: una sentència judicial, una ponència en unes jornades (una comunicació, en diuen), un informe mèdic, un informe econòmic (una auditoria per exemple)... Pel que ens interessa a nosaltres, per exemple: un text científic divulgatiu, cal considerar-lo un assaig o un article científic? És només un cas.

Daniel Cassany ens proposa què hem de fer quan ens demanen que comentem el gènere discursiu d’un text. La idea és plantejar-se aspectes com aquests:
Denominació: sé com es diu?
Àmbit: a quina disciplina del saber pertany?
Funció: per què serveix?, amb quins altres escrits o fets es relaciona?...
Autoria: si en conec l’autor, qui és, un divulgador, un especialista?...

Lectors: a qui s’adreça? (públic general o especialitzat)

Contingut

Estructura i estil
Història: quina tradició té aquest gènere?...

Per cert: increïblement s'acaba de publicar una novel·la sobre... la setena funció del llenguatge...
https://edicions1984.wordpress.com/2017/01/23/la-funcio-performativala-setena-funcio-del-llenguatge-de-laurent-binet-la-vanguardia/

Introducció a l'Edat Mitjana

Poemes de Joan Maragall

Hem estat parlant de Joan Maragall. Aquí teniu  uns quants poemes  que ens permeten conèixer el Maragall que adapta llegendes populars i alguns altres d’imprescindibles. 

Deixeu almenys un comentari (pot ser una consulta sobre el contingut d'algun poema, una opinió...). Intenteu relacionar-los amb el que hem treballat a classe. Miraré d'anar donant respostes.

El coneixement d'aquests poemes és obligatori.

PATERNAL

Tornant del Liceu en la nit del
7 de novembre de 1893.

Furient va esclatant l’odi per la terra,
regalen sang les colltorçades testes,
i cal anar a les festes,
amb pit ben esforçat, com a la guerra.

A cada esclat mortal – la gent trèmula es gira:
la crueltat que avança, – la por que s’enretira,
se van partint el món…
Mirant el fill que mama, -la mare que sospita,
el pare arruga el front.

Pro l’infant ignoscent,
que deixa, satisfet, la buidada mamella,
se mira an ell, – se mira an ella,
i riu bàrbarament.

Maragall va escriure  El comte Arnau al llarg de molts anys (del 1895 al 1910) i en llocs diferents, i aparegué en llibres diferents: ‘Visions & Cants’ (1900), ‘Enllà’ (1906) i ‘Seqüències’ (1911).

EL COMTE ARNAU
I

Els timbals de l’orgia ofenen l’aire
de l’hora matinal, que encara guarda
les quietuds de l’aire de la nit.

I surt dalt del cavall el comte Arnau,
que porta la capa blanca,
i va a veure l’abadessa
del convent de Sant Joan.

Els pastors, per les muntanyes,
tots de lluny guaiten com passa;
els pagesos tots tremolen…
“És el comte Arnau!”

II

Adalaisa, l’abadessa,
l’espera mig desmaiada.
Ell travessa la capella
amb la barba escabellada
de l’orgia de la nit.
Passa, i la deixa tota profanada…
I entra rialler en la cambra d’Adalaisa.

Adalaisa mig riu i està contenta:
té la cara carnosa i molt afable,
i un xic de sotabarba arrodonida,
i un clot a cada galta.

III

-Treu-te la capa, -li demana ella.-
Treu-te la capa, que et veuré més gran.
-Treu-te tu el manto, que et veuré més bella.
-No, que só l’abadessa de Sant Joan.-
Canta una alosa de la part de fora,
per la finestra entra el sol brillant,
el cel és blau i resplendenta l’hora:
el comte i l’abadessa es van mirant.

-Treu-te tu el manto, que et veuré més bella:
sense toca et voldria i sense vel.
-De genolls jo et voldria en la capella:
tan gloriós, faries goig al cel.

(…)

I avança Arnau hermosament: pro es gira
airosa ella an el Sant Cristo nu,
i signant-lo an el comte, li diu: -Mira:
aquest encara és més hermós que tu!-

Canta una alosa de la part de fora,
per la finestra entra el sol brillant,
el cel és blau i resplendenta l’hora:
el comte i l’abadessa es van mirant.

IV

Totes les veus de la terra
criden contra el comte Arnau
perquè, volent Adalaisa,
sens ella se n’ha tornat.

-”Fill de la terra, -fill de la terra,
comte l’Arnau:
per una imatge
t’has deturat,
per un cadavre,
tu que en fas tants!”
-”Com el Sant Cristo – no n’he fet cap.”
-”Què té el Sant Cristo? Què té el Sant Cristo,
comte l’Arnau?
ÉS fusta morta: – no pot brotar.”
-”Ai, sí, que brota! – Ai, sí que brota!
Valga’m Déu val!
Quina mirada – ella li ha dat!”
-”Quina mirada, – quina mirada,
comte l’Arnau,
quina mirada – deu haver estat!”

Ell vol esclafir la rialla,
fa un gran crit i arrenca el plor.
Al rugit del plor que arrenca
clamorós el comte Arnau,
totes les veus de la terra
se dispersen udolant.

(…)

IX

Aquella nit els ulls de l’Adalaisa
se van omplir d’una pietat tan gran
que el comte Arnau s’hi va encisar una estona,
oblidat dels seus passos. Aviat
va sentir no tocar de peus en terra.
Quin esglai! Va llançar un gran crit d’esglai.
Totes les veus de la terra – s’hi van arremolinar;
pro de seguida
l’infant pesà en el ventre d’Adalaisa
i els va tornar a la terra. I digué Arnau:
“Com s’ha espessit ta figura!
La boca et surt enfora àvida i dura:
demana per l’infant.
S’ha deformat ta cintura
i el teu esguard al cel és menys brillant.
Ja et lliguen a la terra prou forts llaços…
Doncs, en la terra et deixo… I, ara, adéu.
-Arnau, si jo era teva, no eres meu!

-Jo sóc sols dels meus braços i els meus passos”.

X

A punta de dematí,
les monges del monestir,
que dies ha l’havien soterrada,
varen trobar la morta fora el sot,
que tomava la rosada.

(LA CANCÓ DEL COMTE L’ARNAU)

«¿Tota sola feu la vetlla, ― muller lleial?
¿Tota sola feu la vetlla, ― viudeta igual?».
«No la faig jo tota sola, ― comte l’Arnau;
no la faig jo tota sola, ― valga’m Déu val».
«¿Qui teniu per companyia, ― muller lleial?
¿Qui teniu per companyia, ― viudeta igual?».
«Déu i la Verge Maria, ― comte l’Arnau;
Déu i la Verge Maria, ― valga’m Déu val».
«¿A on teniu les vostres filles, ― muller lleial?
¿A on teniu les vostres filles, ― viudeta igual?».
«A la cambra són que broden, ― comte l’Arnau;
a la cambra són que broden ― seda i estam».
«¿Me les deixaríeu veure, ― muller lleial?
Me les deixaríeu veure, ― viudeta igual?».
«Massa les espantaríeu, ― comte l’Arnau;
massa les espantaríeu, ― valga’m Déu val».

(…)

«¿Per on heu entrat vós ara, ― comte l’Arnau?
¿Per on heu entrat vós ara, ― valga’m Déu val?».
«Per la finestra enreixada, ― muller lleial;
per la finestra enreixada, ― viudeta igual».
«Ai, que me l’haureu cremada, ― comte l’Arnau;
ai, que me l’haureu cremada, ― valga’m Déu val».
«Ni tan sols us l’he tocada, ― muller lleial;
ni tan sols us l’he tocada, ― viudeta igual».
«¿Què és això que us surt del cap, ― comte l’Arnau?
¿Què és això que us surt del cap, ― valga’m Déu val?».
«Males coses que he pensades, ― muller lleial;
males coses que he pensades, ― viudeta igual».
«¿Què és això que us ix pels ulls, ― comte l’Arnau?
¿Què és això que us ix pels ulls, ― valga’m Déu val?».
«Són les males llambregades, ― muller lleial;
són les males llambregades, ― viudeta igual.
«¿Què és això que us ix pels nassos, ― comte l’Arnau?
¿Què és això que us ix pels nassos, ― valga’m Déu val?
«Són les coses que he olorades, ― muller lleial;
són les coses que he olorades, ― viudeta igual».
«¿Què és això que us ix per la boca, ― comte l’Arnau?
¿Què és això que us ix per la boca, ― valga’m Déu val?».
«Són les males paraulades, ― muller lleial;
són les males paraulades, ― viudeta igual».
«¿Què és aquest soroll que sento, ― comte l’Arnau?
¿Què és aquest soroll que sento, ― que em dóna espant?».
«És el cavall que m’espera, ― muller lleial;
És el cavall que m’espera, ― viudeta igual».
«Baixeu-li grana i civada, ― comte l’Arnau;
baixeu-li grana i civada, ― valga’m Déu val».
«No menja gra ni civada, ― muller lleial,
sinó ànimes damnades, ― si n’hi donau».

(…)

«Ara, per la despedida, ― muller lleial;
ara, per la despedida, ― dem-nos les mans».
«Massa me les cremaríeu, ― comte l’Arnau;
massa me les cremaríeu, ― valga’m Déu val».

JOAN GARI

I

A la montanya miracle
una llegenda ha florit:
la llegenda del diable
i de Fra Joan Garí.
Fra Joan fa penitencia
enfilat a dalt d’un cim.
Li duien una donzella
que tenia ls mals esprits.

Montserrat, montanya santa,
la montanya de cent cims.

II

Fra Joan dintre la cova
estava fent oració:
Riquilda se li presenta
vestida de temptació.
Fra Joan clou les parpelles,
més la veu contra-claror.

Montserrat és ple de boira:
Riquilda és un raig de sol.

III

Després del pecat tant gran
ell resta boca-terrosa.
Riquilda és timbes avall,
Montserrat és nèt de boira.
Fra Garí veu els abims
i les cames li tremolen.
Si prova de redreçâ-s
cau de mans una altra volta.
Joan Garí ja no és un sant,
Joan Garí ja no és un home,
que és una fera dels camps
que per Montserrat pastora.

IV

Al cap d’anys de terrejar
sent una veu d’ignocencia:
«Aixeca-t, Joan Garí:
la teva sort és complerta:
ja pots alçâ ls ulls al cel,
que ja ls tens prou plens de terra.»

Joan Garí s’alça de mans
com un ós quan se redreça.

EL CANT DE LA SENYERA

Al damunt dels nostres cants
aixequem una Senyera
que els farà més triomfants.

Au, companys, enarborem-la
en senyal de germandat!
Au, germans, al vent desfem-la
en senyal de llibertat.
Que volei! Contemplem-la
en sa dolça majestat!

Oh bandera catalana!,
nostre cor t’és ben fidel:
volaràs com au galana
pel damunt del nostre anhel:
per mirar-te sobirana
alçarem els ulls al cel.

I et durem arreu enlaire,
et durem, i tu ens duràs:
voleiant al grat de l’aire,
el camí assanyalaràs.
Dóna veu al teu cantaire,
llum als ulls i força al braç.

LA CASCADA DE LUTOUR

¿Veus, endins la selva obscura,

una tofa de blancura

bellugant-se entre els avets?

Ella és, que va atansant-se,

ella és, que ve posant-se

sos penjolls i collarets.

Mira-la com ja s’avança.

¿No la veus que ve, que dansa

tota nua, tota blanca,

tota sola entre els avets?

Ja és aquí; i s’adreça al caire

del penyal i es llença al fons;

la corona li va en l’aire

collarets de caire en caire

desgranant-se a rodolons.

I ella canta i salta i grua

per damunt la roca crua;

tota blanca, tota nua,

tota escuma avall al fons.

Ja és al fons i estira els braços,

i després obre els ulls verds.

Mira al cel . . . . . . . . . . . . . . .

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Salta, filla; canta, canta.

Tu no saps, ni sabràs mai,

com t’assembles, oh cascada!,

a una flor ben esclatada,

a una nit molt estelada,

a una dona molt amada

i al meu cor en son esplai

(Cauterets, 1 agost 1911)

SEGUIT DE LES VISTES AL MAR

I

La ginesta altra vegada!

La ginesta amb tanta olor!

És la meva enamorada

que ve al temps de la calor.

Per a fer-li una abraçada

he pujat dalt del serrat:

de la primera besada

m’ha deixat tot perfumat.

Feia un vent que enarborava,

feia un sol molt resplendent:

la ginesta es regirava

furiosa al sol rient.

Jo la prenc per la cintura:

l’estisora va en renou

desflorant tanta hermosura,

fins que el cor me n’ha dit prou.

Amb un vímet que creixia

innocent a vora seu

he lligat la dolça aimia

ben estreta en un pom breu.
Quan l'he tinguda lligada
m'he girat de cara al mar...
M'he girat al mar de cara,
que brillava com cristall;
he aixecat el pom enlaire
i he arrencat a córrer avall.

II
La mar estava alegre, aquest migdia:
tota era brill i crit i flor d’escuma,
perquè feia molt sol i el vent corria.
Al lluny se veia un gran mantell de bruma.
Damunt les ones, amb les veles dretes,
les barques hi brincaven com cabretes.

III
Flameja al sol ponent l’estol de veles
en el llunyà confí del cel i l’aigua.
La mar, inquieta, com un pit sospira
en la platja reclosa i solitària.
D’on pot venir la inquietud de l’ona?
Ni un núvol en el cel… ni un alè d’aire…
D’on pot venir la inquietud de l’ona?
Misteri de la mar! L’hora és ben dolça.
Flameja, al sol ponent, l’estol de veles.

El Modernisme

Per reorientar la informació del llibre, us afegeixo una nova cronologia, que substitueix la del llibre de text, i unes explicacions sobre alguns dels conceptes que hi apareixen. 

Al final, hi ha un miniresum de què cal tenir clar.

::::.

CRONOLOGIA

1868

Revolució Gloriosa a Espanya, que suprimeix la monarquia borbònica; la segueix una etapa democràtica de 6 anys

Segon Congrés de les Societats Obreres de Catalunya; valgui com a exemple de l’associacionisme obrer del segle XIX

1869

Obertura del canal de Suez

1870

Guerra franco-prussiana

1870-73

Regnat a Espanya d’Amadeu de Savoia (el seu valedor, el general Prim, és assassinat just abans que arribi el nou rei)

1871

Unificació alemanya

1872-1876

Tercera guerra carlina

1873

Primera República espanyola

1874

Restauració borbònica. Les associacions obreres passen a la clandestinitat. Caciquisme

1876

Invent del telèfon de Graham Bell

1879

La fil·loxera travessa els Pirineus i en pocs anys destrueix pràcticament tota la vinya catalana (fins al 1889); es replantarà, encara que no a tot arreu, amb cep americà
Surt el Diari Català, primer diari en català, dirigit per V. Almirall (la primera revista íntegrament en català és de 1843)

1880

Primer congrés catalanista, promogut per Valentí Almirall

1881

Edison inventa la bombeta

1884

Conferència de Berlin per al repartiment d’Àfrica (els EUA no hi van)

Execució de camperols andalusos acusats de pertànyer a una societat secreta anarquista. Unes noves noves execucions a Jerez el 1892 radicalitzaran el moviment anarquista a Catalunya i s’iniciarà un llarg cicle de repressió-violència anarquista-repressió que s’allargarà fins al 1921; cal destacar-ne les bombes del Liceu (1893) i del carrer dels Canvis nous (Barcelona, 1896) i el procés de Montjuïc del mateix any contra els acusats (hi ha una imatge de les tortures que van patir en la presentació que hi ha en el post Introducció al Modernisme)

1885

Primer gratacels (Chicago)

1886

Primer cotxe de benzina (Daimler-Benz)

1888

Exposició Universal de Barcelona. Es pot considerar l’inici del Modernisme arquitectònic, tot i que hi ha mostres d’edificis o d’articles programàtics anteriors (com el de Lluís Domènech i Montaner que s'esmenta a la presentació de l'article d'aquí baix)

1892

Elaboració de les Bases de Manresa, projecte d'autonomia per al Principat, basat en la situació anterior a 1714; primera festa modernista a Sitges

1894

Primeres emissions de ràdio de Marconi

1895

Descobriment dels Raigs X

Inici de la psicoanàlisi de Freud

Primera pel·lícula de la història

Afer Dreyfus a França (mostra de l'antisemitisme europeu a l'època)

Inici de la guerra que durà a la independència de Cuba

1897

Primer congrés sionista a Basilea

1898

Incident colonial de Fashoda entre França i el Regne Unit

1898

Espanya és derrotada a Cuba i Filipines

1899

A Catalunya, "Tancament de caixes" (moviment de resistència passiva contra la nova llei tributària) i lluita pel concert econòmic (de què em sona?); podem considerar-ho com el primer acte important del nou catalanisme

1901

Publicació d’Els sots feréstecs, de Raimon Casellas

1903

Control del canal de Panama per part dels EUA

1904-1905

Guerra entre Japó i Rússia (que perdrà)

1905

Assalt a la redacció de La Veu de Catalunya i Cu-Cut.

Primera revolusió russa

Einstein enuncia la teoria de la relativitat

Fauvisme, antecedent directe de l’avantguarda

Primer vol dels germans Wright (més o menys)

1906

Conferència d’Algesires entre diverses potències: Espanya tindrà dret a un protectorat al Marroc, que implica una presència militar espanyola; són dates importants que s'hi relacionen la Setmana Tràgica de 1909 o la derrota d’Annual el 1921; després del desembarcament d’Alhucemas (1925), el protectorat espanyol del nord del Marroc arribaria fins al 1956

Primer submarí alemany

1907

Victoria electoral de Solidaritat catalana

1911

Mor Joan Maragall

1912

Ultima novel·la modernista, La vida i la mort d’en Jordi Fraginals de Josep Pous i Pagès.

Guerres balcàniques

PREGUNTEU EL QUE VULGUEU SOBRE LA CRONOLOGIA!!!!!!!

CONCEPTES

EL SIMBOLISME

El Simbolisme és un corrent artístic d'origen francès i belga que es va donar durant l'últim quart de segle XIX i que va influir el Modernisme durant la seva formació, especialment per tant, durant la primera de les dues dècades que va durar (el Modernisme). Les principals manifestacions artístiques del Simbolisme es troben en la poesia i la pintura, però cal destacar també la importància del teatre simbolista.

Entre d'altres, en l'origen del Simbolisme tingué gran influència Edgar Allan Poe, que havia estat traduït al francès pel poeta Charles Baudelaire (els simbolistes són els que segueixen el camí iniciat pel poeta Baudelaire).

El simbolisme apareix com a reacció al Realisme de mitjan segle XIX i potser també com a rebuig de la realitat. Els simbolistes creuen que l'art ha de reflectir les "grans veritats" de l'existència humana, que s'ha d'allunyar d'una realitat sòrdida: volien expressar l'Ideal. Els elements (personatges, espais...) que apareixen a les obres d'aquests autors hi són pel seu valor simbòlic.

En poesia hi abunda el vers lliure, l'abús de la metàfora i la recerca de la sinestèsia (combinació de sensacions).

L'art és vist com un refugi davant la vida, quelcom sublim. Els interessa el que és místic i sobrenatural. Se'n sol citar com a antecedent directe el Parnassianisme, aquell corrent poètic que propugnava la doctrina de l'art per l'art, sense compromís social ni polític.

Un autor simbolista d'obres de teatre que va tenir gran influència a Catalunya (en l'origen del Modernisme) va ser Maurice Maeterlinck.

:::.

EL DECADENTISME

Potser és més important la paraula que el seu contingut, ja que "decadents" era un terme despectiu que els crítics utilitzaven contra els simbolistes. Alguns artistes s'ho van prendre bé i van acceptar la denominació. En podríem destacar, encara que fos britànic, Oscar Wilde.

Si calgués destacar una diferència entre els dos corrents, podríem dir que els autèntics simbolistes es consideraven espirituals.

Siegfried, el personatge de Wagner segons els dibuixant decadentista anglès Aubrey Beardsley

ESTETICISME

Esteticisme és un altre nom que se sol aplicar a aquests corrents, especialment a la cultura britànica.

...

EL VITALISME

Tot i que el terme admet moltes més interpretacions, els professor de català solem voler referir-nos a les propostes de Friedrich Nietzsche, que tant van influir el Modernisme. Curiosament, Nietzsche va ser introduït a Catalunya pel patriarcal (familiarment i socialment) i catòlic Joan Maragall (recordem que Nietzsche és el papu dels filòsofs cristians i que entre les seves obres cal destacar L'Anticrist i entre les seves idees, la de la mort de Déu).

El vitalisme, tal com l'entendrem nosaltres, ve a ser un resum interpretatiu de la filosofia de Nietzsche, que proposaria la creació d'una nova cultura per a una nova humanitat lliure dels valors del passat (el nou home, el Superhome), que ha d'imposar la seva voluntat als esdeveniments. Si hi pensem, sembla una idea força instintiva (penseu que els europeus, a base de religiositat i raonament hem sabut reprimir els instints durant segles).

Si apliqueu aquestes idees a la situació cultural i política de la Catalunya (amb l'agitació social que hem comentat) i l'Espanya (derrotada a Cuba i Filipines) d'aleshores, entendrem l'èxit que van tenir aquestes idees, especialment després de la pèrdua de les colònies d'ultramar, és a dir, durant la segona dècada del Modernisme.

Recordem també l'èxit que el compositor Wagner tenia a Catalunya. La seva música és representativa del corrent cultural alemany que dóna origen al vitalisme.

....

EL REGENERACIONISME

El terme Regeneracionisme, que té l'origen en certs corrents de pensament alemany que portaven a pensar en la necessitat d' "intervenir quirúrgicament" el cos malalt de la societat, no és gaire aplicable al Modernisme. Sí és cert que són coetanis: el Regeneracionisme sorgeix a Espanya arran del sistema polític de la Restauració borbònica i guanya adeptes després de les pèrdues colonials del 98. I sí que podem arribar a afirmar que la intenció dels modernistes més polititzats era refer la societat després de temps sense nord i sense poder polític. Però l'autèntic regeneracionisme hispànic pretenia, per entendre'ns, el que es va esdevenir a partir del 1923: una "dictablanda" en què algú curés una societat desviada de la seva glòria passada. Hi ha qui utilitza el terme per referir-se als intents polítics i literaris catalans de refer el país (Catalunya), però els pressupòsits de què partia el regeneracionisme espanyol i el seus objectius són força diferents. Pot ser que, com a analista de la realitat espanyola, Maragall estigui d'acord en la regeneració com a únic camí de recuperació, però no en el seu programa per a Catalunya: "La qüestió per a Catalunya és europeïtzar-se, tallant més o menys lentament la corda que la lliga a la Morta. El viure és el primer dever. Qui no vulga seguir que no segueixi. Per a Espanya ha arribat allò de: 'sálvese quien pueda'"

...

MINIRESUM

Hi ha  algunes coses que han de quedar clares sobre el Modernisme i, sincerament, amb l'embolic de matèria que tenim, crec que val la pena anotar-les aquí:

- el Modernisme és un corrent d'arrel romàntica; l'últim gran corrent del segle XIX
- el Modernisme apareix com a reacció respecte del corrent anterior: la Renaixença, que consideren antiquat i de poca volada

- el Modernisme té com a referent principal l'estètica de països com Alemanya (i la seva filosofia!)

- el Modernisme neix com un corrent de refinament modern que triomfa entre els fills de l'alta burgesia, que tenen la sensació que la generació dels seus pares, la segona generació industrial, no sap viure

- és un corrent que, a Catalunya, afecta moltes arts: arquitectura (d'èxit internacional), música, literatura, arts decoratives, pintura...

- podem dir que el Modernisme dura dues dècades: l'ultima del segle XIX i la primera del segle XX; la data de final és clara: o la mort de Maragall (1911) o la publicació de La vida i la mort d'en Jordi Fraginals (1912); la de l'inici, no tant: ja el 1878 Lluís Domènech i Montaner reclamava en un article la necessitat d'un estil arquitectònic nacional (que acabaria sent el modernista) i el 1884 ja apareixia el terme modernista a la revista impulsora del moviment (L'Avens, que s'acabarà dient L'Avenç quan comenci la campanya de modernització ortogràfica en què destacaria Pompeu Fabra)

-  la primera dècada és la del rebuig dels joves artistes per part del seu propi grup social; també és la dècada més simbolista

- la segona dècada, sobretot després de la pèrdua de les colònies espanyoles d'ultramar, és la de l'èxit del vitalisme i la de l'acostament de entre els artistes ja no tan joves i la classe a la qual pertanyen, que consumeix ja sense reserves la seva producció artística

- l'artista modernista té com a tema freqüent l'enfrontament del jove format i elevat espiritualment (artista o enginyer) amb la societat, antiquada i avorrida, incapaç de comprendre les novetats; aquesta societat, com un cor grec, censura i sovint esclafa les iniciatives d'aquest nou "ésser humà" superior que representa l'artista modernista

- la naturalesa concebuda pels modernistes és impenetrable i invencible, l'ésser humà hi és sempre derrotat; un dels seus símbols preferits serà el Montseny (com ho seria, en un sentit oposat, per als noucentistes); cal entendre la seva visió de la societat (primitiva sempre) com una manifestació de la força de la naturalesa

- amb noms diversos, hi ha "modernismes" a diferents lloc d'Europa; en cadascun d'ells, hi primen unes arts o unes altres; podem destacar Escòcia, París (Art nouveau), Brussel·les o Praga (per influència francesa), Alemanya o Viena (Jugendstil) com a centres modernistes europeus

- com ja es desprèn del que hem dit al principi, l'estètica modernista és nòrdica, boirosa...

Per acabar, fem un resum del contingut relatiu als gèneres literaris.

El gènere  que més cal destacar dins del Modernisme és la novel·la, per bé que tant els poetes de l'escola mallorquina com Joan Maragall tenen una producció interessant; però obres com Solitud, Josafat, Els sots feréstecs o la narrativa de Ruyra (que supera els límits del moviment)  converteixen la novel·la catalana en un gènere sòlid, després del camí començat per Narcís Oller (del qual parlarem més endavant); també cal destacar el teatre, on els autors modernistes aboquen els seus gustos estètics i la seva manera de concebre l'art; justament, el tema recurrent de novel·la i teatre és l'enfrontament entre l'individu (cultivat o sensible, que representa l'artista modernista) i la societat (obtusa, tradicional, materialista i, fins i tot, brutal com la mateixa naturalesa).

ÀNIMS: DEMANEU ELS ACLARIMENTS QUE VULGUEU!!

Introducció al Modernisme

Aquí teniu la presentació que ens va servir d’introducció al Modernisme. No és tan espectacular com l’original (era un software poc freqüent), però fa el fet.
Mireu si l'enteneu i completeu-la amb la informació que calgui, del que vaig dir a classe o del que vosaltres sapigueu trobar).

Introducció al Modernisme from professorllenguacatalana

El complement a Mercè Rodoreda

Com a complement al que hem dit sobre Mercè Rodoreda, us proposo que veieu aquest vídeo d'un programa de TV3 de fa anys. I l'últim fragment d'una entrevista que li van fer a TVE!

Adreceu aquí les vostres consultes sobre l'autora.

Salvador Espriu

Aquí teniu una explicació complementària sobre Salvador Espriu que s'afegeix al que ja hem dit a classe. Llegiu-la i recolliu el vocabulari dels poemes. Deixeu almenys un comentari.

Com ja sabeu, Salvador Espriu va tenir una vida, personal i literària, profundament afectada per les circumstàncies que li van tocar viure. Potser per això, i tot i tenir aparentment una vida privada monòtona, és un autor de múltiples facetes. No les descobrirem totes aquí, segurament, però sí que voldria que en tinguéssiu uns quants exemples.

Comencem parlant de l'intel·lectual compromès amb el seu país. Dels molts actes en què va participar, el més destacable per la seva visibilitat és sens dubte la Caputxinada. Cal tenir present que Espriu, que va viure la guerra com a jove plenament conscient de les conseqüències del moment històric, va prendre la missió de denunciar la perversió moral que significava la submissió del seu país, el nostre, als principis del feixisme, vencedor de la guerra. Penseu que, en la versió espanyola d'aquests principis, la dictadura era sobretot una enorme presó de misèria intel·lectual i moral.

Un dels actes de la Caputxinada. El segon ponent de l'esquerra és Espriu. A  baix, els estudiants tancats dins del convent segueixen l'acte.

De l'Espriu jove, que tenia una vida per viure, amb il·lusions acadèmiques i professionals, ja n'hem parlat, i de com el coneixement de les mitologies grega, egípcia i hebrea tindrà presència permanent en la seva obra. També de les desaparicions que tan profundament el marcaren. Com la del seu amic Bartomeu Rosselló-Pòrcel.

Abans de la Guerra, Espriu havia ja destacat com un jove i original autor de narracions carregades de contingut sarcàstic i esperpèntic, com hem vist tot llegint Letizia.

La Guerra i l'inici de la dictadura són els trasbalsos que configuren la personalitat definitiva d'Espriu, que es consagrarà a partir de llavors a la poesia i el teatre.

Acabada la Guerra Mundial,  publicarà Cementiri de Sinera, on s'inicia la mitificació d'Arenys de Mar, el seu poble infantil,  com a espai i marc per a molts dels seus personatges. L'any 49, apareix Les cançons d'Ariadna, un llibre concebut com un laberint, amb cinquanta poemes de llargades, estils i continguts de tota mena. Per apreciar la coherència del conjunt, cal tenir en compte el total de la seva obra: és aleshores que ens adonem de com les temàtiques i els punts de vista tenen un fil de continuïtat.

En aquell primer llibre, s’expressava el dolor pels nou anys de guerra que havien assolat primer Espanya i després Europa i que havien esguerrat el futur “d’aquell brillant estudiant que es preparava per ser egiptòleg a la Universitat Autònoma de Barcelona dels anys trenta, ara esdevingut home de talents inútils per a feines inútils, resignat de fora i revoltat de dins”, que va consumir la seva vida treballant en un despatx de notari. [Rosa M. Delor i Muns; la cursiva correspon a un escrit d’Espriu]

Llegim un parell de poemes de Cementiri de Sinera (1946).

XXV

A la vora del mar. Tenia
una casa, el meu somni,
a la vora del mar.

Alta proa. Per lliures
camins d’aigua, l’esvelta
barca que jo manava.

Els ulls sabien
tot el repòs i l’ordre
d’una petita pàtria.

Com necessito
contar-te la basarda
que fa la pluja als vidres!
Avui cau nit de fosca
damunt la meva casa.

Les roques negres
m’atrauen a naufragi.
Captiu del càntic,
el meu esforç inútil,
qui pot guiar-me a l’alba?

Ran de la mar tenia
una casa, un lent somni.

XXVI

No lluito més. Et deixo
el sepulcre vastíssim
que fou terra dels pares,
somni, sentit. Em moro,
perquè no sé com viure.

De les Cançons d’Ariadna (1949), aquests dos primers poemes serien un bon exemple de la poesia esperpèntica d’Espriu.

FIRA, HORES ABANS DE NAXOS
...................Per al repòs de l’ànima de la
...................Pepa Pollés, d’un llinatge de pilots,
...................a Sinera. Cançó d’amors. Sentiràs
...................el ritme llunyà del timbal de les
...................gitanes de la cabra.

Ariadna es lamenta
que no sóc sentimental
i no canto dolceses
del llaç matrimonial.
Acarono, en resposta,
el seu brut occipital,
tot lliurant-me a designis
d’un furor elemental.
Passegem per la fira
d’una vila amb catedral,
de bracet, lívids, lànguids,
lassos de sentir un timbal
percudit per gitanes
al davant d’un hostal,
entre xiscles de públic
i la dansa teatral
de la cabra, titelles
i una nena que pren mal.
Roseguem uns quants xurros
de cartó fregit amb sal.
Esdevens, llum de tarda,
roentor de fornal.
Penetrem amb desfici
dintre l’ombra d’un portal.
“Prou que ho sé, no m’estimes!”,
diu l’aguda veu nasal.
“D’anys ençà que t’oblides
d’aquell sí sacramental.”
Jo la miro: és ben lletja,
amb cintura maternal.
I pensar que per ella
he fet sempre l’animal,
que treballo vint hores,
esdernec a jornal!
Decideixo, de sobte,
un capgirament total:
a la nit, mentre dormi,
fugiré via naval,
on no pugui pescar-me
- fóra massa fatal-,
ni quan sonin trompetes
del Judici Final.

BARALLA DE DOS CECS CAPTAIRES
Per negocis rivals
de cantonada,
estrategs de la nit
ara combaten.

Un inútil fanal
il·luminava
aquell odi brutal
de mans i plagues
blanquinoses dels ulls
sense mirada.

S’escometen tots dos,
garrots enlaire:
ferocitat atroç
de brontosaures.
Aguditzen sentits
d’oïda i tacte,
cautelosos, subtils,
per situar-se
en el terreny potser
més favorable
al resultat final
de la topada.

No falla ni un sol cop
l’endevinada
de l’ombra contra l’ombra.
S’esbotzaven
els cranis afaitats
—pedra picada—
i fins el moll de l’os
de l’espinada.
Després de llarga estona
de baralla,
un d’ells cau fent un crit
als peus de l’altre
i no es belluga més.
Tot ple de nafres,
el vencedor s’ajup
orientant-se
per la sang que s’escola
del cadàver.
La roba va palpant
amb molta pausa,
davalla vers l’infern
de les butxaques
i el buida del pecat
de la xavalla.

Seveixi aquest altre famós poema musicat per Raimon com a exemple de consciència del moment històric en aquell any 49. I de la seva ironia.

I BEG YOUR PARDON
...................Meditació, amb alguns 
...................rodolins, entorn de la teoria 
...................atòmica, tal com ve al·ludida 
...................als periòdics.

Quan el centre del món
no ets ben bé tu
(per més que en tinguis la il·lusió),
si et desvetllaven enmig de la nit,
no vulguis preguntar-te per què vius:
distreu-te rosegant l'ungla d'un dit.

Quan el centre del món
queda tan lluny
de tu
que honestament
comences a saber que no ets ningú,
para't per un moment
i venta al primer nas un cop de puny.

Problemes cada volta més esquius
et vénen a torbar la dolça son.
Sols et faltava ja, pel que tu dius,
llucar que no ets del tot centre del món.

Parent de Badalona o d'Istanbul,
tant si ets actiu com si fas el gandul,
en aquest nostre món sense demà
és molt difícil de guanyar-te el pa.
No et donaré ni el més petit consol:
et volaran un dia qualsevol.
Però entretant evita alguns trastorns,
posant-te ben cordats els pantalons.

Però també en aquest llibre trobem exemples de poesia personal i de la seva poesia civil, que el convertí en el poeta referent de la Catalunya dels 60 i fins a la seva mort. Com aquest poema, també musicat per Raimon

INICI DE CÀNTIC EN EL TEMPLE
Ara digueu: "La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i amb ell, les males herbes."
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l'alba
ens ha trigat, com és llarg d'esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: "Nosaltes escoltem
les veus del vent per l'alta mar d'espigues".
Ara digueu: "Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble".

També d’aquest llibre hem llegit el poema El meu poble i jo, símbol i crit d’un poble vençut i que buscava un futur en la veu i les paraules del seu poeta.

D’El caminant i el mur (1954),  ja coneixem dos poemes, un de cadascuna de les seves parts, el famós Assaig de càntic en el temple i la Cançó del matí encalmat.

L’any 60, amb La pell de brau, intentà fer una proposta de resolució dels conflictes peninsulars. D’aquest llibre, l’any passat potser vau llegir aquell poema que començava:

“A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
pero mai no ha de morir tot un poble
per un home sol”

Per acabar, us proposo un parell de vídeos per conèixer millor l'autor. 

El primer és una entrevista a Salvador Espriu en què el poeta està summament tens. Podem apreciar com es tracta d'una persona introvertida i conscient del paper que ha jugat en la vida (us indico el minutatge del que heu de veure):

· vida: de 14’52” a 17’51”

· Laia, primera novel·la: de 19’21” a 21’20”

· el famós creuer i llibres: de 25’34” a 30’39”

· els anys difícils: de 30’40” a 32’16”

· la llengua: de 33’22” a 34’45”

· dedicació al país: de 35’12” a 37’20”

· Rosselló-Pòrcel: de 40’34” a 41’34”

· unitat en la visió del món: de 1h03’47” a 1h04’27”

També estaria bé que poguéssiu veure aquest altre vídeo d’una entrevista que li van fer dos mesos abans de morir. L’entrevistador és Josep Maria Espinàs. Veureu un Espriu, curiosament, més relaxat. [de 29'49'' a 31'55'']