Introducció a l'Edat Mitjana

Poemes de Joan Maragall

Hem estat parlant de Joan Maragall. Aquí teniu  uns quants poemes  que ens permeten conèixer el Maragall que adapta llegendes populars i alguns altres d’imprescindibles. 

Deixeu almenys un comentari (pot ser una consulta sobre el contingut d'algun poema, una opinió...). Intenteu relacionar-los amb el que hem treballat a classe. Miraré d'anar donant respostes.

El coneixement d'aquests poemes és obligatori.

PATERNAL

Tornant del Liceu en la nit del
7 de novembre de 1893.

Furient va esclatant l’odi per la terra,
regalen sang les colltorçades testes,
i cal anar a les festes,
amb pit ben esforçat, com a la guerra.

A cada esclat mortal – la gent trèmula es gira:
la crueltat que avança, – la por que s’enretira,
se van partint el món…
Mirant el fill que mama, -la mare que sospita,
el pare arruga el front.

Pro l’infant ignoscent,
que deixa, satisfet, la buidada mamella,
se mira an ell, – se mira an ella,
i riu bàrbarament.

Maragall va escriure  El comte Arnau al llarg de molts anys (del 1895 al 1910) i en llocs diferents, i aparegué en llibres diferents: ‘Visions & Cants’ (1900), ‘Enllà’ (1906) i ‘Seqüències’ (1911).

EL COMTE ARNAU
I

Els timbals de l’orgia ofenen l’aire
de l’hora matinal, que encara guarda
les quietuds de l’aire de la nit.

I surt dalt del cavall el comte Arnau,
que porta la capa blanca,
i va a veure l’abadessa
del convent de Sant Joan.

Els pastors, per les muntanyes,
tots de lluny guaiten com passa;
els pagesos tots tremolen…
“És el comte Arnau!”

II

Adalaisa, l’abadessa,
l’espera mig desmaiada.
Ell travessa la capella
amb la barba escabellada
de l’orgia de la nit.
Passa, i la deixa tota profanada…
I entra rialler en la cambra d’Adalaisa.

Adalaisa mig riu i està contenta:
té la cara carnosa i molt afable,
i un xic de sotabarba arrodonida,
i un clot a cada galta.

III

-Treu-te la capa, -li demana ella.-
Treu-te la capa, que et veuré més gran.
-Treu-te tu el manto, que et veuré més bella.
-No, que só l’abadessa de Sant Joan.-
Canta una alosa de la part de fora,
per la finestra entra el sol brillant,
el cel és blau i resplendenta l’hora:
el comte i l’abadessa es van mirant.

-Treu-te tu el manto, que et veuré més bella:
sense toca et voldria i sense vel.
-De genolls jo et voldria en la capella:
tan gloriós, faries goig al cel.

(…)

I avança Arnau hermosament: pro es gira
airosa ella an el Sant Cristo nu,
i signant-lo an el comte, li diu: -Mira:
aquest encara és més hermós que tu!-

Canta una alosa de la part de fora,
per la finestra entra el sol brillant,
el cel és blau i resplendenta l’hora:
el comte i l’abadessa es van mirant.

IV

Totes les veus de la terra
criden contra el comte Arnau
perquè, volent Adalaisa,
sens ella se n’ha tornat.

-”Fill de la terra, -fill de la terra,
comte l’Arnau:
per una imatge
t’has deturat,
per un cadavre,
tu que en fas tants!”
-”Com el Sant Cristo – no n’he fet cap.”
-”Què té el Sant Cristo? Què té el Sant Cristo,
comte l’Arnau?
ÉS fusta morta: – no pot brotar.”
-”Ai, sí, que brota! – Ai, sí que brota!
Valga’m Déu val!
Quina mirada – ella li ha dat!”
-”Quina mirada, – quina mirada,
comte l’Arnau,
quina mirada – deu haver estat!”

Ell vol esclafir la rialla,
fa un gran crit i arrenca el plor.
Al rugit del plor que arrenca
clamorós el comte Arnau,
totes les veus de la terra
se dispersen udolant.

(…)

IX

Aquella nit els ulls de l’Adalaisa
se van omplir d’una pietat tan gran
que el comte Arnau s’hi va encisar una estona,
oblidat dels seus passos. Aviat
va sentir no tocar de peus en terra.
Quin esglai! Va llançar un gran crit d’esglai.
Totes les veus de la terra – s’hi van arremolinar;
pro de seguida
l’infant pesà en el ventre d’Adalaisa
i els va tornar a la terra. I digué Arnau:
“Com s’ha espessit ta figura!
La boca et surt enfora àvida i dura:
demana per l’infant.
S’ha deformat ta cintura
i el teu esguard al cel és menys brillant.
Ja et lliguen a la terra prou forts llaços…
Doncs, en la terra et deixo… I, ara, adéu.
-Arnau, si jo era teva, no eres meu!

-Jo sóc sols dels meus braços i els meus passos”.

X

A punta de dematí,
les monges del monestir,
que dies ha l’havien soterrada,
varen trobar la morta fora el sot,
que tomava la rosada.

(LA CANCÓ DEL COMTE L’ARNAU)

«¿Tota sola feu la vetlla, ― muller lleial?
¿Tota sola feu la vetlla, ― viudeta igual?».
«No la faig jo tota sola, ― comte l’Arnau;
no la faig jo tota sola, ― valga’m Déu val».
«¿Qui teniu per companyia, ― muller lleial?
¿Qui teniu per companyia, ― viudeta igual?».
«Déu i la Verge Maria, ― comte l’Arnau;
Déu i la Verge Maria, ― valga’m Déu val».
«¿A on teniu les vostres filles, ― muller lleial?
¿A on teniu les vostres filles, ― viudeta igual?».
«A la cambra són que broden, ― comte l’Arnau;
a la cambra són que broden ― seda i estam».
«¿Me les deixaríeu veure, ― muller lleial?
Me les deixaríeu veure, ― viudeta igual?».
«Massa les espantaríeu, ― comte l’Arnau;
massa les espantaríeu, ― valga’m Déu val».

(…)

«¿Per on heu entrat vós ara, ― comte l’Arnau?
¿Per on heu entrat vós ara, ― valga’m Déu val?».
«Per la finestra enreixada, ― muller lleial;
per la finestra enreixada, ― viudeta igual».
«Ai, que me l’haureu cremada, ― comte l’Arnau;
ai, que me l’haureu cremada, ― valga’m Déu val».
«Ni tan sols us l’he tocada, ― muller lleial;
ni tan sols us l’he tocada, ― viudeta igual».
«¿Què és això que us surt del cap, ― comte l’Arnau?
¿Què és això que us surt del cap, ― valga’m Déu val?».
«Males coses que he pensades, ― muller lleial;
males coses que he pensades, ― viudeta igual».
«¿Què és això que us ix pels ulls, ― comte l’Arnau?
¿Què és això que us ix pels ulls, ― valga’m Déu val?».
«Són les males llambregades, ― muller lleial;
són les males llambregades, ― viudeta igual.
«¿Què és això que us ix pels nassos, ― comte l’Arnau?
¿Què és això que us ix pels nassos, ― valga’m Déu val?
«Són les coses que he olorades, ― muller lleial;
són les coses que he olorades, ― viudeta igual».
«¿Què és això que us ix per la boca, ― comte l’Arnau?
¿Què és això que us ix per la boca, ― valga’m Déu val?».
«Són les males paraulades, ― muller lleial;
són les males paraulades, ― viudeta igual».
«¿Què és aquest soroll que sento, ― comte l’Arnau?
¿Què és aquest soroll que sento, ― que em dóna espant?».
«És el cavall que m’espera, ― muller lleial;
És el cavall que m’espera, ― viudeta igual».
«Baixeu-li grana i civada, ― comte l’Arnau;
baixeu-li grana i civada, ― valga’m Déu val».
«No menja gra ni civada, ― muller lleial,
sinó ànimes damnades, ― si n’hi donau».

(…)

«Ara, per la despedida, ― muller lleial;
ara, per la despedida, ― dem-nos les mans».
«Massa me les cremaríeu, ― comte l’Arnau;
massa me les cremaríeu, ― valga’m Déu val».

JOAN GARI

I

A la montanya miracle
una llegenda ha florit:
la llegenda del diable
i de Fra Joan Garí.
Fra Joan fa penitencia
enfilat a dalt d’un cim.
Li duien una donzella
que tenia ls mals esprits.

Montserrat, montanya santa,
la montanya de cent cims.

II

Fra Joan dintre la cova
estava fent oració:
Riquilda se li presenta
vestida de temptació.
Fra Joan clou les parpelles,
més la veu contra-claror.

Montserrat és ple de boira:
Riquilda és un raig de sol.

III

Després del pecat tant gran
ell resta boca-terrosa.
Riquilda és timbes avall,
Montserrat és nèt de boira.
Fra Garí veu els abims
i les cames li tremolen.
Si prova de redreçâ-s
cau de mans una altra volta.
Joan Garí ja no és un sant,
Joan Garí ja no és un home,
que és una fera dels camps
que per Montserrat pastora.

IV

Al cap d’anys de terrejar
sent una veu d’ignocencia:
«Aixeca-t, Joan Garí:
la teva sort és complerta:
ja pots alçâ ls ulls al cel,
que ja ls tens prou plens de terra.»

Joan Garí s’alça de mans
com un ós quan se redreça.

EL CANT DE LA SENYERA

Al damunt dels nostres cants
aixequem una Senyera
que els farà més triomfants.

Au, companys, enarborem-la
en senyal de germandat!
Au, germans, al vent desfem-la
en senyal de llibertat.
Que volei! Contemplem-la
en sa dolça majestat!

Oh bandera catalana!,
nostre cor t’és ben fidel:
volaràs com au galana
pel damunt del nostre anhel:
per mirar-te sobirana
alçarem els ulls al cel.

I et durem arreu enlaire,
et durem, i tu ens duràs:
voleiant al grat de l’aire,
el camí assanyalaràs.
Dóna veu al teu cantaire,
llum als ulls i força al braç.

LA CASCADA DE LUTOUR

¿Veus, endins la selva obscura,

una tofa de blancura

bellugant-se entre els avets?

Ella és, que va atansant-se,

ella és, que ve posant-se

sos penjolls i collarets.

Mira-la com ja s’avança.

¿No la veus que ve, que dansa

tota nua, tota blanca,

tota sola entre els avets?

Ja és aquí; i s’adreça al caire

del penyal i es llença al fons;

la corona li va en l’aire

collarets de caire en caire

desgranant-se a rodolons.

I ella canta i salta i grua

per damunt la roca crua;

tota blanca, tota nua,

tota escuma avall al fons.

Ja és al fons i estira els braços,

i després obre els ulls verds.

Mira al cel . . . . . . . . . . . . . . .

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Salta, filla; canta, canta.

Tu no saps, ni sabràs mai,

com t’assembles, oh cascada!,

a una flor ben esclatada,

a una nit molt estelada,

a una dona molt amada

i al meu cor en son esplai

(Cauterets, 1 agost 1911)

SEGUIT DE LES VISTES AL MAR

I

La ginesta altra vegada!

La ginesta amb tanta olor!

És la meva enamorada

que ve al temps de la calor.

Per a fer-li una abraçada

he pujat dalt del serrat:

de la primera besada

m’ha deixat tot perfumat.

Feia un vent que enarborava,

feia un sol molt resplendent:

la ginesta es regirava

furiosa al sol rient.

Jo la prenc per la cintura:

l’estisora va en renou

desflorant tanta hermosura,

fins que el cor me n’ha dit prou.

Amb un vímet que creixia

innocent a vora seu

he lligat la dolça aimia

ben estreta en un pom breu.
Quan l'he tinguda lligada
m'he girat de cara al mar...
M'he girat al mar de cara,
que brillava com cristall;
he aixecat el pom enlaire
i he arrencat a córrer avall.

II
La mar estava alegre, aquest migdia:
tota era brill i crit i flor d’escuma,
perquè feia molt sol i el vent corria.
Al lluny se veia un gran mantell de bruma.
Damunt les ones, amb les veles dretes,
les barques hi brincaven com cabretes.

III
Flameja al sol ponent l’estol de veles
en el llunyà confí del cel i l’aigua.
La mar, inquieta, com un pit sospira
en la platja reclosa i solitària.
D’on pot venir la inquietud de l’ona?
Ni un núvol en el cel… ni un alè d’aire…
D’on pot venir la inquietud de l’ona?
Misteri de la mar! L’hora és ben dolça.
Flameja, al sol ponent, l’estol de veles.