El complement a Mercè Rodoreda

Com a complement al que hem dit sobre Mercè Rodoreda, us proposo que veieu aquest vídeo d'un programa de TV3 de fa anys. I l'últim fragment d'una entrevista que li van fer a TVE!

Adreceu aquí les vostres consultes sobre l'autora.

Salvador Espriu

Aquí teniu una explicació complementària sobre Salvador Espriu que s'afegeix al que ja hem dit a classe. Llegiu-la i recolliu el vocabulari dels poemes. Deixeu almenys un comentari.

Com ja sabeu, Salvador Espriu va tenir una vida, personal i literària, profundament afectada per les circumstàncies que li van tocar viure. Potser per això, i tot i tenir aparentment una vida privada monòtona, és un autor de múltiples facetes. No les descobrirem totes aquí, segurament, però sí que voldria que en tinguéssiu uns quants exemples.

Comencem parlant de l'intel·lectual compromès amb el seu país. Dels molts actes en què va participar, el més destacable per la seva visibilitat és sens dubte la Caputxinada. Cal tenir present que Espriu, que va viure la guerra com a jove plenament conscient de les conseqüències del moment històric, va prendre la missió de denunciar la perversió moral que significava la submissió del seu país, el nostre, als principis del feixisme, vencedor de la guerra. Penseu que, en la versió espanyola d'aquests principis, la dictadura era sobretot una enorme presó de misèria intel·lectual i moral.

Un dels actes de la Caputxinada. El segon ponent de l'esquerra és Espriu. A  baix, els estudiants tancats dins del convent segueixen l'acte.

De l'Espriu jove, que tenia una vida per viure, amb il·lusions acadèmiques i professionals, ja n'hem parlat, i de com el coneixement de les mitologies grega, egípcia i hebrea tindrà presència permanent en la seva obra. També de les desaparicions que tan profundament el marcaren. Com la del seu amic Bartomeu Rosselló-Pòrcel.

Abans de la Guerra, Espriu havia ja destacat com un jove i original autor de narracions carregades de contingut sarcàstic i esperpèntic, com hem vist tot llegint Letizia.

La Guerra i l'inici de la dictadura són els trasbalsos que configuren la personalitat definitiva d'Espriu, que es consagrarà a partir de llavors a la poesia i el teatre.

Acabada la Guerra Mundial,  publicarà Cementiri de Sinera, on s'inicia la mitificació d'Arenys de Mar, el seu poble infantil,  com a espai i marc per a molts dels seus personatges. L'any 49, apareix Les cançons d'Ariadna, un llibre concebut com un laberint, amb cinquanta poemes de llargades, estils i continguts de tota mena. Per apreciar la coherència del conjunt, cal tenir en compte el total de la seva obra: és aleshores que ens adonem de com les temàtiques i els punts de vista tenen un fil de continuïtat.

En aquell primer llibre, s’expressava el dolor pels nou anys de guerra que havien assolat primer Espanya i després Europa i que havien esguerrat el futur “d’aquell brillant estudiant que es preparava per ser egiptòleg a la Universitat Autònoma de Barcelona dels anys trenta, ara esdevingut home de talents inútils per a feines inútils, resignat de fora i revoltat de dins”, que va consumir la seva vida treballant en un despatx de notari. [Rosa M. Delor i Muns; la cursiva correspon a un escrit d’Espriu]

Llegim un parell de poemes de Cementiri de Sinera (1946).

XXV

A la vora del mar. Tenia
una casa, el meu somni,
a la vora del mar.

Alta proa. Per lliures
camins d’aigua, l’esvelta
barca que jo manava.

Els ulls sabien
tot el repòs i l’ordre
d’una petita pàtria.

Com necessito
contar-te la basarda
que fa la pluja als vidres!
Avui cau nit de fosca
damunt la meva casa.

Les roques negres
m’atrauen a naufragi.
Captiu del càntic,
el meu esforç inútil,
qui pot guiar-me a l’alba?

Ran de la mar tenia
una casa, un lent somni.

XXVI

No lluito més. Et deixo
el sepulcre vastíssim
que fou terra dels pares,
somni, sentit. Em moro,
perquè no sé com viure.

De les Cançons d’Ariadna (1949), aquests dos primers poemes serien un bon exemple de la poesia esperpèntica d’Espriu.

FIRA, HORES ABANS DE NAXOS
...................Per al repòs de l’ànima de la
...................Pepa Pollés, d’un llinatge de pilots,
...................a Sinera. Cançó d’amors. Sentiràs
...................el ritme llunyà del timbal de les
...................gitanes de la cabra.

Ariadna es lamenta
que no sóc sentimental
i no canto dolceses
del llaç matrimonial.
Acarono, en resposta,
el seu brut occipital,
tot lliurant-me a designis
d’un furor elemental.
Passegem per la fira
d’una vila amb catedral,
de bracet, lívids, lànguids,
lassos de sentir un timbal
percudit per gitanes
al davant d’un hostal,
entre xiscles de públic
i la dansa teatral
de la cabra, titelles
i una nena que pren mal.
Roseguem uns quants xurros
de cartó fregit amb sal.
Esdevens, llum de tarda,
roentor de fornal.
Penetrem amb desfici
dintre l’ombra d’un portal.
“Prou que ho sé, no m’estimes!”,
diu l’aguda veu nasal.
“D’anys ençà que t’oblides
d’aquell sí sacramental.”
Jo la miro: és ben lletja,
amb cintura maternal.
I pensar que per ella
he fet sempre l’animal,
que treballo vint hores,
esdernec a jornal!
Decideixo, de sobte,
un capgirament total:
a la nit, mentre dormi,
fugiré via naval,
on no pugui pescar-me
- fóra massa fatal-,
ni quan sonin trompetes
del Judici Final.

BARALLA DE DOS CECS CAPTAIRES
Per negocis rivals
de cantonada,
estrategs de la nit
ara combaten.

Un inútil fanal
il·luminava
aquell odi brutal
de mans i plagues
blanquinoses dels ulls
sense mirada.

S’escometen tots dos,
garrots enlaire:
ferocitat atroç
de brontosaures.
Aguditzen sentits
d’oïda i tacte,
cautelosos, subtils,
per situar-se
en el terreny potser
més favorable
al resultat final
de la topada.

No falla ni un sol cop
l’endevinada
de l’ombra contra l’ombra.
S’esbotzaven
els cranis afaitats
—pedra picada—
i fins el moll de l’os
de l’espinada.
Després de llarga estona
de baralla,
un d’ells cau fent un crit
als peus de l’altre
i no es belluga més.
Tot ple de nafres,
el vencedor s’ajup
orientant-se
per la sang que s’escola
del cadàver.
La roba va palpant
amb molta pausa,
davalla vers l’infern
de les butxaques
i el buida del pecat
de la xavalla.

Seveixi aquest altre famós poema musicat per Raimon com a exemple de consciència del moment històric en aquell any 49. I de la seva ironia.

I BEG YOUR PARDON
...................Meditació, amb alguns 
...................rodolins, entorn de la teoria 
...................atòmica, tal com ve al·ludida 
...................als periòdics.

Quan el centre del món
no ets ben bé tu
(per més que en tinguis la il·lusió),
si et desvetllaven enmig de la nit,
no vulguis preguntar-te per què vius:
distreu-te rosegant l'ungla d'un dit.

Quan el centre del món
queda tan lluny
de tu
que honestament
comences a saber que no ets ningú,
para't per un moment
i venta al primer nas un cop de puny.

Problemes cada volta més esquius
et vénen a torbar la dolça son.
Sols et faltava ja, pel que tu dius,
llucar que no ets del tot centre del món.

Parent de Badalona o d'Istanbul,
tant si ets actiu com si fas el gandul,
en aquest nostre món sense demà
és molt difícil de guanyar-te el pa.
No et donaré ni el més petit consol:
et volaran un dia qualsevol.
Però entretant evita alguns trastorns,
posant-te ben cordats els pantalons.

Però també en aquest llibre trobem exemples de poesia personal i de la seva poesia civil, que el convertí en el poeta referent de la Catalunya dels 60 i fins a la seva mort. Com aquest poema, també musicat per Raimon

INICI DE CÀNTIC EN EL TEMPLE
Ara digueu: "La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i amb ell, les males herbes."
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l'alba
ens ha trigat, com és llarg d'esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: "Nosaltes escoltem
les veus del vent per l'alta mar d'espigues".
Ara digueu: "Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble".

També d’aquest llibre hem llegit el poema El meu poble i jo, símbol i crit d’un poble vençut i que buscava un futur en la veu i les paraules del seu poeta.

D’El caminant i el mur (1954),  ja coneixem dos poemes, un de cadascuna de les seves parts, el famós Assaig de càntic en el temple i la Cançó del matí encalmat.

L’any 60, amb La pell de brau, intentà fer una proposta de resolució dels conflictes peninsulars. D’aquest llibre, l’any passat potser vau llegir aquell poema que començava:

“A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
pero mai no ha de morir tot un poble
per un home sol”

Per acabar, us proposo un parell de vídeos per conèixer millor l'autor. 

El primer és una entrevista a Salvador Espriu en què el poeta està summament tens. Podem apreciar com es tracta d'una persona introvertida i conscient del paper que ha jugat en la vida (us indico el minutatge del que heu de veure):

· vida: de 14’52” a 17’51”

· Laia, primera novel·la: de 19’21” a 21’20”

· el famós creuer i llibres: de 25’34” a 30’39”

· els anys difícils: de 30’40” a 32’16”

· la llengua: de 33’22” a 34’45”

· dedicació al país: de 35’12” a 37’20”

· Rosselló-Pòrcel: de 40’34” a 41’34”

· unitat en la visió del món: de 1h03’47” a 1h04’27”

També estaria bé que poguéssiu veure aquest altre vídeo d’una entrevista que li van fer dos mesos abans de morir. L’entrevistador és Josep Maria Espinàs. Veureu un Espriu, curiosament, més relaxat. [de 29'49'' a 31'55'']