Les intencions del parlant

Hem començat a parlar a classe de com la intenció de l'emissor fa variar la forma del "text" o "discurs". I també hem dit que fa variar l'estil de la llengua utilitzada.

Entendríem per variació textual la diversitat de textos (i el seu estudi).

Per variació lingüística, les diferents maneres de fer servir una mateixa llengua segons el parlant o les circumstàncies (dialectes i registres).

Com podeu veure, es tracta de dos temes relacionats, però no idèntics. Repassem-ne la connexió.

Comencem pel segon. Segons hem dit, ningú domina plenament la seva pròpia llengua, sinó que ho fa parcialment. La “llengua”, aquesta concreció que cada grup cultural (cada poble, cada nació) fa de l’habilitat comuna a tots els éssers humans que és el llenguatge, també és una realitat prou abstracta.

Si ens acostem a la realitat del parlant, veurem que el seu domini de la llengua ve condicionat per tres factors, dels quals (sobretot al llarg del seu període de formació), no es pot escapar:

• el seu origen geogràfic (o el dels seus pares): per això podem adonar-nos de l’existència de diferents dialectes geogràfics en totes les llengües (i podem estudiar-los)
• el moment històric en què viu (i, per tant, el seu grup generacional)
• el grup sociocultural en què ha crescut

Ara bé aquest parlant, que coneix parcialment la seva llengua, pot utilitzar el seu coneixement de moltes maneres per tal d’adaptar-se a les circumstàncies, a la situació comunicativa. De totes les possibles variacions estilístiques, solem fer-ne uns quants paquets, els registres. Sobre la seva classificació i les característiques de cada un, caldrà que reviseu el llibre de text (ja ho vam fer a classe). Caldrà fer èmfasi en la varietat estàndard.

Les diferents situacions comunicatives per a les quals fem servir un o altre registre vénen definides per aspectes com el tema, el canal i el grau de formalitat, que és sens dubte el més important. Justament, classifiquem els registres en informal o formals (tingueu present que l’estàndard és un registre formal).

El quart factor que condiciona el registre és la intencionalitat del parlant (què pretén amb el missatge que emet). I aquest és el camí que prendrem per acabar parlant, ara sí, de la variació textual. Això de la intencionalitat del parlant, no us recorda el tema de les funcions del llenguatge? I el de les tipologies textuals? Justa la fusta. El famós esquema de la comunicació, que teniu a la pàgina 8 del llibre, pretén descriure de manera molt general qualsevol situació comunicativa. Com que s’hi inclouen 6 elements, solem parlar de sis funcions del llenguatge: sis “intencions” del parlant, segons quin element vulgui destacar en el seu missatge.

Però també a vegades parlem del concepte de tipologia textual. Es tractaria dels tipus de teixit (aquesta és justament l’etimologia de la paraula text) que l’emissor elabora per confeccionar els seus “documents”. (vid. pàgina 41)

Es contradiuen aquestes dues visions o estan dient el mateix amb paraules diferents? Bingo! És això.

Aquí teniu una clara explicació de la professora Adela Acosta, de la Universitat de València:

(...) el lingüista R. Jakobson proposà una llista de sis funcions:

• funció referencial, quan el llenguatge s'utilitza fonamentalment per a transmetre informació. 
• funció expressiva, que es manifesta en l’ús del llenguatge per a expressar els sentiments i els estats d'ànim. 
• funció conativa, que té com a finalitat incidir en el comportament del receptor. 
• funció fàtica, que té com a objectiu reforçar el contacte entre els interlocutors. 
• funció poètica, que es manifesta en la intenció de crear bellesa amb el llenguatge. 
• funció metalingüística, que serveix per a parlar sobre el llenguatge. 

Molt més recentment (Jean-Michel Adam 1985), ha establert una classificació de vuit funcions: conversacional, narrativa, descriptiva, directiva, predictiva, explicativa, argumentativa i retòrica, a partir de les quals s’elabora una proposta de tipologia textual, és a dir, de classificació dels diferents tipus de texts. 

Aquest fet determina que les funcions es configurin, no només per la intencionalitat del parlant, sinó també des del punt de vista de les estructures lingüístiques i l’organització textual a què poden donar lloc a partir dels propòsits comunicatius dominants. En certa manera es «corresponen» amb les funcions de Jakobson. [adaptat]


És a dir, la classificació de Jakobson només tenia en compte la intenció del parlant, i la més moderna incorpora les característiques lingüístiques de cada tipologia textual. Recordeu que entre la pàgina 41 i la 46 del llibre teniu recollits els trets principals de cada tipus de text.

Amb aquests tipus de text, de teixit, elaborem documents, o sigui missatges, amb una forma concreta i reconeguda per usuaris de la llengua que, en general, no podem transgredir. Alguns d’aquests documents poden arribar a tenir una forma molt complexa i variada, on pot cabre gairebé qualsevol recurs expressiu (una novel·la, per exemple). D’altres tenen un format molt més rígid i menys creatiu (per exemple, una instància). Penseu que en determinats àmbits (jurídic, econòmic o mèdic, per esmentar-ne tres), hi ha molta discussió i molt d’esforç i interès a definir la forma que aquests textos han de tenir o a estudiar les formulacions estilístiques que s’hi solen fer servir.

Aquests documents s’agrupen en el que anomenem gèneres. Els més coneguts, sens dubte són els gèneres literaris. No cregueu que és un tema tancat, tot i que ja els antics grecs (perdoneu el tòpic) s’afartaren de discutir sobre quins límits agrupaven els diversos tipus d’obres literàries.

Un esquema simplista (i que em perdoni el professor de castellà) que recollís els principals gèneres literaris podria ser aquest:

• narrativa:
• novel·la
• conte
• poesia:
• lírica
• èpica
• teatre:
• comèdia
• tragèdia
• assaig

Podríem trobar moltes pegues a aquesta classificació (tenim en compte la forma o el contingut?, o en fem una barreja? Tenim en compte els gèneres històrics?), però ja ens entenem: una novel·la sempre serà una novel·la.

Un altre àmbit on se sol parlar de gèneres, és el periodisme, com ja sabeu:

• gèneres d’opinió:
• editorial
• article (d’opinió)
• crítica

• gèneres informatius:
• notícia
• crònica
• entrevista
• reportage

Suposo que una classificació tan simplista faria enfadar un periodista, però a nosaltres ja ens va bé (si podem recordar mínimament les característiques principals de cada gènere).

Últimament s’ha posat de moda l’expressió gènere discursiu, que vol dir “gènere de discurs”, o sigui tipus de discurs (i discurs és sinònim de text, és igual que sigui escrit o oral). Per tant, els gèneres literaris i els gèneres periodístics són uns gèneres discursius. Però l’expressió se sol utilitzar per referir-se a textos que són de mal classificar: una sentència judicial, una ponència en unes jornades (una comunicació, en diuen), un informe mèdic, un informe econòmic (una auditoria per exemple)... Pel que ens interessa a nosaltres, per exemple: un text científic divulgatiu, cal considerar-lo un assaig o un article científic? És només un cas.

Daniel Cassany ens proposa què hem de fer quan ens demanen que comentem el gènere discursiu d’un text. La idea és plantejar-se aspectes com aquests:
Denominació: sé com es diu?
Àmbit: a quina disciplina del saber pertany?
Funció: per què serveix?, amb quins altres escrits o fets es relaciona?...
Autoria: si en conec l’autor, qui és, un divulgador, un especialista?...

Lectors: a qui s’adreça? (públic general o especialitzat)

Contingut

Estructura i estil
Història: quina tradició té aquest gènere?...

Per cert: increïblement s'acaba de publicar una novel·la sobre... la setena funció del llenguatge...
https://edicions1984.wordpress.com/2017/01/23/la-funcio-performativala-setena-funcio-del-llenguatge-de-laurent-binet-la-vanguardia/